Les jugadores de futbol de primera divisió van fer vaga el 16 i el 17 de novembre perquè després de gairebé un any negociant s’arribés a un acord per un conveni tan de mínims que hauria de fer posar vermell qualsevol persona de bé. 16.000 euros bruts de salari mínim anual per una jornada completa és més del salari mínim, però en el context de l’esport professional és una retribució ridícula per una activitat amb temporalitat tan marcada. La vaga es va desconvocar només amb una declaració d’intencions, que el 20 de desembre es va convertir en un preacord que dilluns passat s’havia de rubricar després del sí de la federació espanyola. Però tampoc. No hi ha res signat i les jugadores, fartes que se les rifin i de continuar treballant sense cotitzar, tornen a recuperar la vaga –tan dura com calgui– com a únic element efectiu de legítima pressió.

I si hi ha entesa entre totes les parts, per què no se signa? Tot fa pensar que el motiu és el repartiment dels drets d’imatge, que són la clau perquè els clubs més modestos puguin fer front a l’increment de costos que implicarà el nou salari mínim i les altes a la Seguretat Social. Mediapro tenia un acord signat amb els clubs que implicava pagar 200.000 euros a cada un. Va estar d’acord a renunciar-hi quan Luis Rubiales va apujar l’aposta a 500.000 euros. A canvi, això sí, de conservar alguns drets de retransmissió. Aquí és on tot s’encalla perquè el president de la RFEF ho vol tot per a ell. I van passant els mesos...