Ja s’ha dit moltes vegades, durant els darrers dies, que el sainet que la directiva de Josep Maria Bartomeu va protagonitzar per portar Quique Setién i fer fora Ernesto Valverde és dels episodis institucionalment més lamentables que s’han vist al club des de fa anys. Indigne per les formes i, també, pel fons. Certament, un pot estar d’acord o no amb la proposta futbolística de Valverde –personalment, mai m’ha agradat el seu futbol i ho he escrit en més d’una ocasió–, però en cap cas no havia de ser destituït després de llançar a la paperera de la història una hipòcrita supercopa i podent guanyar encara tres títols aquesta temporada.

Valverde s’havia cavat la tomba abans, a Roma i a Liverpool. Però, llavors la directiva va deixar-lo a la banqueta, potser també reforçada perquè els pesos pesants es veien amb cor de tornar a guanyar lliga i Champions aquesta temporada. L’equip no fa bon joc i no enamora. I el futbol es consumeix hiperemocionalment: si no ens agrada no en consumim, si no en volem consumir no anem a l’estadi ni mirem la televisió ni ens entaforem a la botiga per comprar tot tipus de marxandatge. Feia falta, futbolísticament, un canvi de rumb que amb un cruyffista convençut com Quique Setién possiblement es pot retrobar.

Però el fons de la destitució fa ferum electoral. L’actual directiva, d’on ha de sortir la candidatura continuista, sap perfectament que no podrà revalidar la victòria a les urnes sense un títol major. I abans de convocar les pròximes eleccions, que hi ha temps fins al 15 de maig del 2021 perquè haurien de ser a meitat de juny, encara hi haurà tots els títols en joc de la propera temporada; per tant, part del relat electoral amb què els continuistes s’han de presentar s’ha de construir a la present. I això vol dir que l’actual campanya ha d’acabar amb bon futbol, il·lusió i, si pot ser, la Champions al sarró. Valverde, per tant, podria pensar-se que no ha estat acomiadat per la proposta futbolística –que certament ha abdicat del futbol posicional que agrada i es reconeix a la graderia–, sinó per una qüestió tan tàctica com la planificació d’una precampanya electoral.

Les formes, poc refinades, continuen perseguint Bartomeu. Perquè, si bé tenen tot el dret a prescindir d’un entrenador que no aporta actius al seu projecte continuista, també és cert que viure en directe l’acomiadament i les fallides negociacions amb Xavi Hernández, Koeman o Pochettino no ha estat la millor masterclass de lideratge que hagin donat. Ans al contrari, la sensació de matusseria planava pels despatxos i, fins i tot, la certesa que els negociadors tenien només una jugada ben planificada: si el de Terrassa és el botxí de Valverde, ningú es queixarà. Però Xavi va ser més llest que la guilla i tampoc va voler quedar com aquell qui s’aprofitava de les necessitats electoralistes de Bartomeu. I deixa passar el temps, compleix els contractes i es va formant com a entrenador. Sortosament, Xavi sap que un dia o altre arribarà el moment que haurà de dirigir el Barça, perquè involuntàriament també en la manera d’entendre el futbol a les banquetes sembla predestinat a ser el continuador nat de Pep Guardiola. Sobre la gespa, va ser fins i tot millor; com a entrenador, el temps ho dirà. De moment, ens hem de conformar amb Quique Setién.