La tria ancestral i repetida de ministres de Cultura i Esports espanyols que són doctes en cultura i ignorants en esport s’ha justificat amb un secretari d’estat per a l’esport del sector o bé amb un currículum de vàlua. No és el cas de la nova titular, Irene Lozano, substituta de l’exesquiadora María José Rienda, que d’esport hi entenia.

En el currículum de Lozano, a banda d’un passat polític a UPyD fins fa quatre dies (2015) i un festeig amb Cs que alimenta els pitjors presagis, hi ha la direcció d’España Global a les ordres del jacobí Josep Borrell. España Global va ser creat ad hoc per combatre l’independentisme i blanquejar a Europa la repressió i l’atropellament de drets que practica l’Estat a Catalunya. L’afany intoxicador de Lozano inclou sorolloses espifiades, com quan abans del judici va considerar delinqüents els presos polítics o quan va comparar l’1-O amb una violació. Més que una invitació al diàleg, el nomenament sembla una declaració d’hostilitat de Pedro Sánchez.

Lozano és una magnífica elecció per continuar desmentint amb els fets aquella màxima del nacionalisme espanyol que diu que s’ha de separar política i esport. Amb els Jocs de Tòquio a la cantonada i sent l’esport l’únic sector en què Espanya és alguna cosa en el context mundial, preparem-nos per a l’habitual escampada de rojigualdas pels podis. Com la que provocadorament van posar en mans de les 12 catalanes (d’un total de 13) campiones d’Europa de waterpolo.