Com es pot transformar un equip tocat físicament, enfonsat anímicament, mancat de confiança, perdut a la pista i amb un entorn que perd la paciència ràpidament? De moment no s’ha trobat cap fórmula infal·lible, però sí que hi ha alguns ingredients imprescindibles: continuar treballant, fer pinya, aïllar-te de l’exterior, i més treball, i més pinya... I si afegim un toc d’inspiració en el moment oportú, es fa la llum en la foscor i recuperes la identitat. És exactament el que li ha passat a l’Spar Citylift Girona, un equip que s’havia desconfigurat, que havia perdut el rumb i s’ofegava en els seus propis errors, però que ha sabut superar el temporal i ja torna a estar surfejant al capdamunt d’una onada de confiança i bon joc. Fins al punt que aquells que pronosticaven que l’Uni no podria fer res aquesta temporada –assimilant res a no obtenir títols– ara el tornen a considerar candidat a tot –Europa a part–. I no només candidat, sinó favorit. Com poden canviar les tornes.

L’Uni ha enllaçat tres victòries importants i contra rivals de pes. La més significativa, sens dubte, és l’aconseguida contra el Perfumerías Avenida. Un resultat a favor volia dir capgirar la dinàmica negativa, insuflar aire i tornar a agafar velocitat. Una derrota podria haver tocat de mort, anímicament parlant. I va sortir cara. Però no per casualitat. L’equip ha demostrat persistència i fidelitat a la feina que s’estava duent a terme –quan cada vegada hi havia menys gent que hi confiava– i ha sabut tenir la paciència per ajustar les noves peces de l’engranatge, a les quals calia donar temps perquè trobessin el seu lloc i això permetés que el motor tornés a carburar a tot drap. Certament, el temps per a la recuperació començava a esgotar-se. Però les cistelles en l’últim moment també valen, oi?

I un cop superat aquest primer sotrac de la temporada –i dic primer perquè no es pot descartar la possibilitat que n’hi hagi més– l’equip sembla que camina més lleuger de càrrega cap als compromisos importants més immediats. El primer, aquest dimecres a Montpeller, en què l’equip haurà de recórrer a l’èpica –i quantes vegades ho ha hagut de fer ja!– per guanyar les gaseles sempre que, unes hores abans, els astres s’alineïn i el Dinamo de Kursk perdi a casa contra el cuer Arka Gdynia. Però coses més complicades s’han vist. I el segon repte més proper és la copa, que es disputarà del 5 al 8 de març a Salamanca –l’escenari no és el més favorable que diguem– i en què les gironines no tenen un camí fàcil cap a la final. En la primera parada espera el Cadí la Seu –sempre intenses i lluitadores– i, possiblement en una segona, el València Basket –si les previsions fossin matemàtiques–. I encara quedaria la final. Si a més de tot això et pengen el cartell de favorit, no només has de lluitar contra les rivals sinó també contra la pressió. Però a l’Uni ja no li fan por aquesta mena de reptes. Ja no s’empetiteix com anys enrere. Ja no té complexos d’inferioritat. Perquè el club s’ha fet gran i l’equip s’ha anat modelant amb un caràcter propi, fins al punt que no es vol arribar a ser, sinó que se sent ell mateix. Amb identitat pròpia.