A l’Espa­nyol cada vegada li que­den menys bales per apun­ta­lar la per­manència. Es pot per­dre a Valla­do­lid, però no es pot jugar amb tan poca grapa ni es pot expli­car per una pri­mera groga dub­tosa una segona clara i inne­cessària, cinc minuts després, que et deixa una hora amb deu. Que entre l’argu­men­tari d’Abe­lardo pren­gui posi­ci­ons allò de “echarle un par...” i que Rufete o Dar­der es girin cap als àrbi­tres són símptoma d’esgo­ta­ment del manual de recur­sos fut­bolístics, de des­es­pe­ració.

Que­den 39 punts en joc i –no cal enga­nyar-se– l’Espa­nyol (19 punts) només té qua­tre equips al seu abast si pro­ta­go­nitza una reacció més o menys orto­doxa, que per­meti sumar vint i pocs punts més. I dels qua­tre –Leganés (19), Mallorca (22), Celta (24) i Eibar (24 i un par­tit menys)– només un pot aca­bar a davant si els blanc-i-blaus pre­te­nen sal­var-se. Altres for­mu­la­ci­ons entren en la cate­go­ria de sobre­na­tu­rals.

I si bé l’única fórmula vàlida és con­si­de­rar que no hi ha més par­tit que el pro­per (con­tra l’Atlético, a casa), no es pot igno­rar que el calen­dari blanc-i-blau pre­veu enfron­ta­ments con­tra cinc dels sis pri­mers clas­si­fi­cats i que els par­tits con­tra els tres impli­cats en el des­cens no arri­ba­ran fins a les cinc últi­mes jor­na­des. Ara que, ben mirat, els punts i l’estat de forma dels adver­sa­ris pas­sen a ser un aspecte secun­dari quan, hi hagi qui hagi al davant, estàs obli­gat a sumar més de la mei­tat dels punts en joc i fins ara només n’has pogut rete­nir una quarta part.