La firma, a mitjan mes de febrer, del primer conveni col·lectiu del futbol femení a Espanya –després d’una llarga negociació entre l’Associació de Clubs de Futbol Femení (ACFF) i els sindicats– obre una esperança per a la professionalització definitiva de la disciplina, amb la voluntat de fer passos –encara que siguin petits, sobretot per la perspectiva econòmica que les emmiralla amb els seus homòlegs masculins– per a la igualtat de gènere en el negoci del futbol. Certament, no es pot dir que malgrat la firma del conveni col·lectiu hi hagi perspectiva de gènere pel que fa a la gestió de tot el que envolta el futbol femení. Sí, però, que hi ha brots verds que ajuden a complementar l’esperança que obre aquest conveni.

No fa tant temps vam tenir un primer símptoma que les coses estan canviant. Va ser amb les dades d’audiència del passat mundial de futbol femení que es va disputar a terres franceses. Segons xifres proveïdes per la FIFA, les retransmissions del mundial de França van arribar a 205 territoris de tot el món i l’audiència mitjana en directe va assolir els 17,27 milions d’espectadors, una xifra que va duplicava els 8,39 milions que hi havia hagut durant les retransmissions de la copa del món del Canadà, només quatre anys abans. Els partits de les seleccions del Brasil, França, Itàlia i el Regne Unit van batre rècords d’audiència a casa seva. A més, la final entre els Estats Units i els Països Baixos va ser el partit més vist de la història d’aquesta competició, amb una audiència en directe de 82,18 milions d’espectadors, un augment del 56% respecte a la final del Canadà. De ben cert, en la història dels mundials de futbol femenins gosaria dir que –tot i les bones xifres d’audiència de l’edició del 2015– l’edició de 2019 va ser realment el primer gran esdeveniment global d’aquesta disciplina.

Però, baixant al terreny del dia a dia, no em resulta complicat d’entendre el perquè de l’increment de teleespectadors que es va viure. De fet, només cal veure com a la universitat cada dia hi ha més interès acadèmic, també dels estudiants, pel futbol femení; interès acadèmic i coneixement, si ens remetem a la quantitat de treballs que –per exemple, i sobre la base de la meva experiència a les aules– fan els estudiants de comunicació. Els i les noves periodistes són els primers conscienciats que, de cap manera, hi ha igualtat entre les condicions de treball i la reputació dels jugadors i les jugadores. I, abans de sortir al món laboral i veure’s encotillats per interessos editorials, el clickbating o sotmetre’s a la dictadura de l’audiència, tenen ganes d’analitzar críticament un mercat que encara és molt desigual i en què participen uns actors que encara tenen molta feina per cercar una igualtat efectiva.

Gosaria dir que si els mitjans han aconseguit donar més pàgines o hores de cobertura al futbol femení no és només per la necessitat ètica d’incorporar la perspectiva de gènere a la cobertura informativa. Sobretot, crec fermament que aquests joves periodistes, quan han acabat la carrera, han estat ambaixadors d’una bona praxi que troba absolutament il·lògic, des d’un punt de vista racional, les grans diferències entre el futbol masculí i el femení. Fins que la dictadura del mercat s’imposa i els fa tocar de peus a terra, tot i que sortosament tinc la grata sensació que ja mai defalliran de la seva tasca evangelitzadora davant dels més veterans de l’ofici.