Quan la UEFA faci ofi­cial, pro­ba­ble­ment avui, la sus­pensió del Barça-Nàpols i el Bayern-Chel­sea de la set­mana que ve, es podrà dir que l’esport mun­dial haurà tan­cat el llum. Perquè els que volen resis­tir, com la Pre­mier, cau­ran. Ara la qüestió és, fins quan? Doncs fins que cal­gui. Pot­ser el con­fi­na­ment d’Igua­lada –i qui sap si en vin­dran més– ens ajuda a obrir els ulls i a rela­ti­vit­zar el que no és vital. L’impacte és enorme, perquè l’esport repre­senta un per­cen­tatge gens menor del PIB glo­bal, però mana la salut pública.

Ahir van caure les grans com­pe­ti­ci­ons dels grans esports, i les que encara no estan ofi­ci­al­ment sus­pe­ses són objecte de mira­des de recel, fins i tot per part dels seus matei­xos pro­ta­go­nis­tes, que no s’aca­ben d’empas­sar que quan el món s’atura, un sec­tor no ho faci al preu de con­ti­nuar com­pe­tint per ningú.

Pot­ser ens faran que­dar a casa i ens tro­ba­rem bé i ens cos­tarà d’enten­dre, però atu­rar el con­tagi mas­siu del coro­na­vi­rus o dife­rir-lo en el temps és també un acte de res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual. La reco­ma­nació de limi­tar els movi­ments de per­so­nes i la soci­a­lit­zació és incom­pa­ti­ble amb la pràctica de molts esports i amb el gaudi de l’espec­ta­cle espor­tiu. Que la Covid-19 pas­sarà, ho sabem. Serà ales­ho­res quan podrem deci­dir què podem fer i què no amb les com­pe­ti­ci­ons que ens hau­ran que­dat sus­pe­ses. Men­tres­tant, esfor­cem-nos a con­te­nir l’epidèmia, i en sor­ti­rem abans i en més bones con­di­ci­ons.