Al marge del problema per a la salut pública que suposa la crisi del coronavirus, l’esport professional haurà d’afrontar unes pèrdues milionàries davant del fet que aquesta crisi deixarà les competicions en l’aire, sense poder-se jugar o ajornades. Certament, allò primer són les persones, però l’exemple d’un consell de ministres dividit a l’hora de plantejar el decret d’estat d’alarma i les compensacions econòmiques que l’estat haurà d’afrontar, mostra la importància que té l’economia a l’hora de gestionar una crisi sanitària d’aquestes dimensions.

Les xifres que han sortit publicades de què suposa l’ajornament de la lliga espanyola són esfereïdores. Segons han publicat diversos mitjans de comunicació, la lliga espanyola, que la passada temporada va ingressar 4.479 milions d’euros, ha fet una estimació de les pèrdues en cas que la primera i la segona divisió siguin cancel·lades definitivament: aquestes serien de 678,4 milions d’euros, que es repartirien en 549 milions vinculats als drets de televisió, 88 milions en concepte d’abonaments i 41,4 per ingressos de taquilles. Si els partits s’acabessin jugant a porta tancada, les pèrdues serien de 129 milions.

Aquestes xifres prenen major importància si ens atenem a la significació que té el futbol pel PIB espanyol: en representa l’1,37%. Però, al final, tocarà valorar-ho una vegada hagi passat la crisi, perquè per molt que els estaments oficials hagin volgut reaccionar, aquests sempre han anat tard. I, més el món del futbol, que ha hagut d’ajornar també les disputes entre Rubiales i Tebas per a poder centrar-se a evitar contagis entre jugadors i, també, entre aficionats –que semblaven no tenir por de res amuntegant-se davant dels estadis on es jugava a porta tancada. Com el govern d’Espanya, LaLiga va reaccionar tard i veurem si se’n surt a l’hora de liderar i donar respostes a l’escenari més magre: que s’hagi de suspendre la competició. A Anglaterra, Escòcia o Alemanya cobra força la hipòtesi de declarar l’actual líder guanyador, en cas de suspensió, però no perjudicar amb el descens els de la cua. Veurem què passa a Espanya perquè amb una competició tan igualada al capdamunt, on semblaria que l’hauria de guanyar el menys dolent, definir qui n’hauria de ser el campió es convertirà en una nova qüestió d’estat.

No obstant, què passi a la lliga serà una qüestió menor davant del que suposaria haver d’ajornar els Jocs Olímpics de Tòquio. El govern nipó ja s’ha afanyat a treure ferro a l’assumpte; Shinzo Abe es manté ferm i determinat, mentre que Trump vol continuar marcant l’agenda global amb la pressió que exerceix la seva administració. Si finalment s’aconseguissin celebrar amb èxit, hauria estat una gran victòria global, tant per l’equilibri geopolític, econòmic com esportiu de les competicions. I no vull ni pensar què suposaria que en el medaller de Tòquio la Xina hi tingués un paper protagonista: la crisi del coronavirus a Europa ha permès a la Xina enviar material i ajuda mèdica al vell continent, unes imatges de gran contingut simbòlic pel que fa a la relació entre Orient i Occident. El capitalisme d’estat va frenar la corba d’infeccions amb autoritarisme i disciplina, la mateixa que apliquen a l’enterament d’uns atletes que tots tenen consciència de participar d’una gran operació de propaganda governamental cada vegada que treuen a passejar la bandera xinesa pels grans esdeveniments esportius internacionals.