Emili Rou­saud no va tenir una sor­tida gens afor­tu­nada del Barça. Lògica­ment ferit en les seves aspi­ra­ci­ons i cons­ci­ent que si plega i vol ser can­di­dat li tocarà ava­lar, va enge­gar el ven­ti­la­dor amb unes acu­sa­ci­ons inde­fen­sa­bles basa­des en deduc­ci­ons –del tot lògiques, d’altra banda– i qui sap si algun indici, però en tot cas insu­fi­ci­ent per sos­te­nir una denúncia per cor­rupció, també de mal argu­men­tar quan des del dia abans ha estat part de l’orga­nit­zació a la qual denun­cies. A més, tam­poc ha sabut selec­ci­o­nar les seves apa­ri­ci­ons en els mit­jans. De la mateixa manera que fer el pas­se­rell a aquests nivells se sol pagar amb una que­re­lla, farien bé tots ple­gats d’arri­bar a un acord quan toqui, que eviti que la qüestió s’acabi judi­ci­a­lit­zant efec­ti­va­ment... si és que l’audi­to­ria de PWC no indu­eix un altre gir de guió.

D’altra banda, a la junta que queda se li ha de con­ti­nuar dema­nant que torni a ser ple­na­ment esta­tutària com més aviat millor. L’entrada d’un direc­tiu no s’impro­visa, i més encara per afron­tar un any final de man­dat amb les difi­cul­tats pròpies d’un club amb marge finan­cer molt escàs i amb les sobre­vin­gu­des aquest 2020. Per tant, tot i que aques­tes són deci­si­ons que no es pre­nen en una junta, con­ti­nua sent necessària l’entrada d’un direc­tiu –com a mínim– de gran pes perquè, tot i la reas­sig­nació de res­pon­sa­bi­li­tats i la presència de Javier Bor­das com a direc­tiu res­pon­sa­ble del pri­mer equip de fut­bol, con­ti­nua vacant, per exem­ple, la vice­pre­sidència espor­tiva.