Fem un acte de fe i cre­iem-nos que en un any tin­drem trac­ta­ment i vacuna i començarem a domi­nar aquest maleït coro­na­vi­rus. És ser molt opti­mis­tes, però siguem-ne. La pre­gunta per­ti­nent és: com hem de pas­sar aquest any? I té una deri­vada: com man­te­nim l’eco­no­mia viva, amb res­pi­ració assis­tida però viva, per quan la ciència ofe­reixi raons de pes per recu­pe­rar la con­fiança, els cos­tums, la mobi­li­tat, el con­sum...?

Són dos inter­ro­gants apli­ca­bles a la majo­ria de les acti­vi­tats que no for­men part de les neces­si­tats vitals dels ciu­ta­dans, allò que se’n diria oci i esbarjo. Des de l’esport (des­do­blat en acti­vi­tat física i com­pe­tició) a la comu­ni­cació, per esmen­tar els que ens ocu­pen direc­ta­ment. Sense assistència econòmica, d’aquí a un any no hi haurà mitjà de comu­ni­cació pri­vat que man­tin­gui els mínims ni club espor­tiu capaç de sos­te­nir la des­pesa en com­pe­tició com ara, gràcies al negoci de l’acti­vi­tat física dels seus abo­nats. El GEiEG, club gironí que cele­bra el seu cen­te­nari, és un exem­ple per­fecte que, a més, ha de car­re­gar en la seva explo­tació amb dos mili­ons de pèrdues pels errors de pre­visió del govern en l’epi­sodi del Glòria. Però s’hi pot afe­gir sense cap por d’equi­vo­car-se qual­se­vol dels molts clubs que explo­ten caríssi­mes ins­tal·laci­ons d’aigua.

S’apun­ten algu­nes ini­ci­a­ti­ves repa­ra­do­res, més o menys ben pen­sa­des però par­ci­als i poc arti­cu­la­des. Ara bé, de posar diner líquid i a fons per­dut en mans de les empre­ses i de les llars, de moment poques fuma­des. El Govern no té recur­sos i amb prou fei­nes en rebrà per fer front al sobre­cost de l’emergència sanitària i social. Tam­poc pot anar als mer­cats finan­cers. Això és cosa del govern espa­nyol, que ha enge­gat un finançament del tei­xit empre­sa­rial –per tant, deute que cal tor­nar– amb la ines­ti­ma­ble i absurda par­ti­ci­pació del sec­tor ban­cari, que com sem­pre serà qui farà el negoci amb els crèdits, uns interes­sos injus­ti­fi­ca­bles quan el 80% del crèdit l’avala l’Estat, i endos­sant altres pro­duc­tes pro­pis al cli­ent. Pugem un nivell: quan l’Estat espa­nyol demani diners i els pres­ta­dors cons­ta­tin que ja paga part de les pen­si­ons a crèdit, li recal­cu­la­ran la prima de risc, i vinga fer la bola grossa. Queda la Unió Euro­pea, eter­na­ment divi­dida entre els de l’aus­te­ri­tat que es van impo­sar al 2008 i els vençuts defen­sors del key­ne­si­a­nisme que recla­ment gas­tar per sos­te­nir de manera i tem­po­ral l’eco­no­mia, o no hi haurà demà per a una gran majo­ria. Tots, però, lògica­ment units per les ganes de pas­sar comp­tes amb un estat cor­rupte que pre­su­meix d’haver cons­truït la xarxa de trens d’alta velo­ci­tat més extensa d’Europa... mal­ba­ra­tant els diners de tots.

La UE podria posar en marxa la màquina d’impri­mir euros, però de moment no apunta cap aquest camí. A l’Estat espa­nyol, l’alter­na­tiva serà un res­cat i els homes de negre vol­tant per Madrid. Ho paga­ran les futu­res pen­si­ons, però qui sap si no serà millor això que man­te­nir intac­tes algu­nes estruc­tu­res de poder del deep state que tant de mal ens fan cada dia.

L’opti­misme ajuda a pro­gres­sar. Se’n pot ser? No hi ha res­posta. Però hi haurà mig país que no resis­tirà un any sense diners a la but­xaca.