Veurem què ens diu Javier Tebas d’aquí a una horeta en el programa de televisió que s’ha fet a mida per enviar els missatges que li convé, però ara sí que estem en el compte enrere. Dues setmanes de pretemporada intensa, sense restriccions als terrenys de joc, i a partir del 8 de juny, torna el futbol de primera i segona divisió.

Al capdavall, l’argumentació econòmica haurà pesat més que cap altra, però és que la sanitària s’ha anat afeblint. Partint del fet incontestable que el risc zero ni existeix ni és exigible, tant el sindicat de futbolistes com els seus associats i també els clubs reticents han acabat acceptant que la seva supervivència econòmica també depèn d’acabar la lliga. Ja sabem que els tres que baixaran se’n penediran, però no hi ha hagut alternativa.

El control sanitari dels equips i el seu entorn ha estat acceptat per una majoria aclaparadora, tot i que algunes mesures ratllen la paranoia. Sobretot ara, que la realitat epidemiològica és completament diferent a la de fa un mes. Sembla que la Covid-19 tindrà un comportament estacional i els entorns amb les temperatures de 25 graus o superiors no seran el seu hàbitat preferit.

El nombre de casos que es detecten ha caigut en picat, tot i que ara –per fi– es multipliquen els test PCR a l’assitència primària. Això significa que el virus ja no campa lliure per les nostres latituds, que els positius els tenim detectats, aïllats i tractats i que si no ens el porten –o el portem– des de fora i mantenim les mesures higièniques mínimes, podrem tenir setmanes de tranquil·litat, sense contagis, sense ingressos a les UCI, sense morts. Per fi. Però tot fa pensar que el papu tornarà, i que quan torni no tindrem vacuna i qui sap si tractament efectiu i universal. En tot cas, el que haurem d’exigir és que no ens agafi socialment i políticament desprevinguts, com a mitjan març.