La transformació dels clubs en empreses no garanteix la supervivència, malgrat que és una dinàmica pròpia de l’aplicació dels principis neoliberals a la indústria del futbol: els clubs de futbol, com diu el professor Jaime Cleland, han deixat de ser un “actiu comunitari” per a passar a ser un producte posat a un mercat, una “commodity”. Certament, i com analitzo en el meu darrer llibre editat per la UOC, Les multinacionals de l’entreteniment (2020), no podem oblidar que des d’inicis del segle XXI s’està produint un fenomen de mercantilització del futbol que ha fet evolucionar la tradicional perspectiva de la maximització dels resultats cap a una que posa, en pla d’igualtat amb l’anterior, la maximització dels beneficis i l’increment dels ingressos. Alguns en podrien dir, fins i tot, que el futbol europeu viu un procés d’americanització, malgrat tots els matisos que hi puguem trobar si ho analitzem amb més profunditat.

Ara bé, malgrat aquesta nova perspectiva del management esportiu, tenir per objectiu fer-se ric no vol dir salvar-se de la crema del descens. Talment com explicava Ferran Soriano, actual CEO del City Football Group i qui millor pot resumir aquest nou paradigma en la gestió esportiva, “la pilota no entra per atzar”. Però, malgrat que es poden fer moltes anàlisis i previsions per tal de minimitzar el fracàs, sempre hi ha un component d’atzar que és intrínsec a l’esport. Potser, és la seva grandesa i la seva misèria a la vegada, perquè com ha comprovat l’Espanyol aquesta temporada haver transformat brillantment el club en una empresa amb interessos i penetració en mercats internacionals no ha impedit que una mala planificació esportiva s’emportés per davant tota la feina que molt bé s’ha fet als despatxos des del punt de vista comercial i de màrqueting.

La dita popular deia que els calés havien de ser a la gespa i no a la llotja, o el què és el mateix i explicat de manera més refinada: si funciona el cercle virtuós la inversió en fitxatges ha de donar títols, que permeten reposicionar el club a nivell global i això genera nous ingressos per invertir a la plantilla. Però, l’Espanyol va voler ser el més responsable de la colla, i prioritzant eixugar l’endeutament es va oblidar de fer els deures de l’àrea esportiva. El sainet que va protagonitzar Rubi abans de marxar al Betis, així com també l’adéu de Borja Iglésias, no feien presagiar res positiu: més si s’havien de jugar tres competicions i no es preveia cap fitxatge que revolucionés la davantera. Si hi afegim que Raúl de Tomás tampoc va tenir sort des de bon començament, i cap entrenador no trobava la fórmula per entonar l’equip, la veritat és que els qui després del tancament del mercat d’hivern ja presagiaven el desastre tampoc no anaven mal encaminats.

Els directius del club, que pel que fa a la part comercial fa temps que tenen un rumb fixat, ja tenen planificat el pla de contingències per l’any vinent -i més amb la perspectiva de la COVID-19 i la davallada dels ingressos per matchday-. Un fracàs esportiu no era un escenari nou i podia passar. Esportivament parlant, la Segona divisió és complicadíssima i els qui han descendit no sempre acaben essent els favorits, ni amb l’avantatge que suposa tenir la compensació econòmica pertinent. L’exemple del Girona és molt proper, cal tenir-lo en compte, o fins i tot patir per no ser un nou Saragossa que després d’anys de glòria malda per l’infern. En el cas de l’Espanyol, també caldrà veure amb quins ànims aterra Cheng Yansheng a Barcelona, ja que el propietari més que mai ha d’entendre que per molta lògica empresarial imposada, la pilota també ha d’entrar; que si no entra la pilota els plans comercials es converteixen en foc d’encenalls i que el lloc del club és a Primera competint de tu a tu amb el FC Barcelona. La rivalitat Barça-Espanyol és, precisament, una de les claus del perquè Rastar va arribar a Cornellà-El Prat i l’Espanyol va fer el salt al continent asiàtic: els periquitos han de ser el rival del Barça, amb majúscules i arreu. La seva marca creix quan es contraposa a l’altra.