La qualificació de Marc Márquez com a mèdicament apte per disputar el GP d’Andalusia 48 hores després d’haver-se operat d’una fractura d’húmer torna a posar sobre la taula un debat que té tant de mèdic com d’ètic. Mèdicament, qualsevol ciutadà sotmès a una intervenció igual seria a casa seva, amb la baixa laboral i instruccions clares d’iniciar la rehabilitació limitant, però, tot gest extrem. Certament, el ciutadà no té la musculatura de Marc Márquez, però que el campió de Cervera hagi superat aquest matí el test d’aptitud porta a pensar que el primer que s’ha de fer és revisar aquest test.

Vagi per davant el reconeixement a la determinació i valentia d’un animal competitiu de primera categoria –molts en diríem inconsciència– que ha decidit lliurement provar-ho. Però no n’hi ha prou de poder pujar i baixar de la moto sense ajuda o de fer determinats moviments amb les articulacions per superar el test. És que fa dos dies que li van apedaçar un os fracturat d’un braç amb el qual haurà de donar gas i subjectar una bèstia mecànica de 250 cavalls i 160 quilos, gasolina i pilot a banda. A partir de l’accident de Jorge Lorenzo a Assen (2013) –fractura de clavícula divendres, viatge a Barcelona, cirurgia llampec i retorn a Assen per disputar la cursa diumenge... amb cinquè lloc final– es va apuntar que els criteris per declarar apte un pilot després d’una cirurgia òssia s’enduririen. El cas de Marc Márquez –repetim, declarat apte 48 hores després de la cirurgia– ho posa clarament en qüestió.

Fins aquí, la discussió mèdica, que quedarà puntualment tancada si diumenge Márquez competeix i acaba la cursa sense fer-se mal (i és ben capaç de fer-ho). Pel que fa al debat ètic, la qüestió és si un títol, amb tot el que representa per a un pilot, una marca, uns patrocinadors i fins i tot per al campionat –si Márquez hi és, l’interès es multiplica– són suficients per portar al límit la salut d’uns pilots als quals es protegeix cada cop més amb millores tecnològiques en les motos, la vestimenta i els circuits.