L’EDITORIAL
L’endemà del burofax
A falta que Messi doni les explicacions que el barcelonisme es mereix sobre les raons que l’empenyen a marxar, seria bo que tant la part de l’argentí com el Barça no es distraguessin amb retrets formals que l’únic que fan és recordar aquell “prendrem mal” del comiat de Pep Guardiola. Perquè el burofax de Messi és molt lleig, és un sinònim de “no vull parlar amb vosaltres” quan aquest “vosaltres” encara són, li agradi o no, els representants legítims del barcelonisme. Però l’arrencada de cavall de Koeman, comunicant a Luis Suárez per telèfon que no compta amb ell, també és digna de censura, perquè Suárez, per molt que ara sigui considerat una rèmora, ha donat moltes temporades de glòria i mereix un respecte i un reconeixement, també en l’hora del comiat. Es pot ser inflexible en les decisions i generós en les formes. I no se n’ha estat.
I ara, la qüestió de fons: tant si la decisió de marxar és irreversible com si hi ha alguna possibilitat de reconducció, l’estratègia de burofax contra burofax és insostenible i només pot conduir a la catàstrofe. Messi i el Barça s’han d’asseure. Primer, per escoltar-se, per saber si, un cop disparada la primera bala, l’argentí està disposat a buidar el carregador. No es pot tenir un jugador a disgust en una plantilla, i si és Messi, encara menys. Per tant, si no hi ha marxa enrere, toca embastar un acord raonable de sortida (700 milions no ho són, però tampoc cap, o 30). I si la reconducció és possible -que no ho sembla-, no pot ser a costa de debilitar encara més el club. Que Messi ha fet trontollar entrenadors (Luis Enrique, Anoeta) i secretaris tècnics (Abidal), és sabut. Que la plantilla del Barça -amb Messi com a estendard- ha aconseguit una influència en les decisions del club fora de tota lògica, també. Que el criteri de la plantilla ha pesat massa en el fet no hagi arribat prou competència al vestidor, és notori. Escoltar i valorar el criteri del més gran entre els grans és, fins i tot, fer bona gestió de club. Però les decisions i la responsabilitat final no són de Messi. És el club qui fitxa, és el club qui destitueix i és el club qui permet que el vestidor vagi més enllà del que seria raonable.
En aquesta línia, a Bartomeu se’l poden carregar els socis del Barça, no un jugador. Ni Messi. Si això passés, la imatge de feblesa institucional seria tan potent que el pròxim president tindria una feinada d’anys per refer-la. Una altra cosa és que Bartomeu reconsideri una data d’eleccions que queda massa lluny i deixi el càrrec un cop tancat aquest mercat de jugadors per evitar més imatges de crisi institucional, en l’assemblea o en una incipient moció de censura. Que un anunci en aquest sentit servís perquè Messi fos blaugrana un any més, tan sols està en mans de l’argentí.