No va faltar ni anar a córrer-cuita, a darrera hora. El matí del dia límit que s’havien de presentar les 16.520 signatures per a poder convocar el vot de censura contra Josep M. Bartomeu ja s’havien aconseguit. Haver arribat fins aquí ja era tot un èxit pels promotors, després d’una modificació estatutària (2013) que passava del 5% al 15% el nombre de firmes necessàries per a poder convocar els socis a les urnes. Ni Núñez contra l’Elefant Blau, ni Joan Laporta més recentment, van haver d’afrontar el vot de censura contra una oposició tant nombrosa, numèricament parlant.

Així doncs, les 20.687 signatures que es van presentar a les oficines del club ja representen un primer clatellot, bon donat, a la junta directiva actual. Però, sobretot, representen quelcom més. És la constatació que, malgrat la hipercomercialització del futbol contemporani, hi ha quelcom de romàntic que aquells clubs que s’han resistit a convertir-se en societats anònimes encara preserven: la capacitat del soci per a poder prendre el control de l’entitat quan ells i elles consideren que s’està navegant a la deriva. I és aquí ens trobem ara, a can Barça.

Amb només 297 signatures invalidades en el primer recompte, tot apunta que la moció podria tirar endavant i en un context més que remogut. Als tres desastres darrers a la Champions League, s’hi suma el descontentament de Leo Messi, l’erràtica planificació esportiva -fins i tot, amb Riqui Puig més fora que dins-, la poca elegància amb què s’ha volgut finalitzar el contracte de Quique Setién i els seus ajudants o, fins i tot, la manera com el metge del primer equip, l’estimat Ricard Pruna, ha acabat sortint de l’entitat per la porta del darrera. Lamentable. Fins i tot, hi ha uns comptes que fan témer penúries futures, amb un endeutament net disparat (879,71 milions d’euros) i molt per sobre dels de l’etern rival, el Reial Madrid (322,25 milions). El soci tindrà el poder de decidir si Bartomeu tanca els números d’aquesta temporada, o no. Tindrà la capacitat de redreçar el rumb del vaixell.

Ara bé, si bé les urnes donaran la veu al soci, el què no canviarà serà el model normatiu de gestió que s’haurà de portar a terme, amb Bartomeu o qui sigui a la presidència de l’entitat. La disneyització del futbol europeu és un imperatiu de la societat postmoderna si els clubs volen ser competitius: no només s’ha de pensar en la maximització de l’èxit esportiu, sinó que la maximització dels ingressos és tant o més important a llarg termini per a garantir la supervivència de l’entitat. Encara que el nuñisme sociològic renegui del llegat de la junta de Joan Laporta, aquell cercle virtuós continua essent la base per tal de concebre els èxits del futur: a la gespa i als despatxos.

Certament, la grandesa del Barça és que pertany al soci. La darrera paraula sempre serà seva. Però, en la postmodernitat, l’imaginari col·lectiu del soci es debat entre el romanticisme del passat -el què li expliquen els avis- i l’hedonisme del futur. L’aficionat al futbol viu a la cerca d’un plaer que no només es satisfà durant l’estona del partit, sinó que ha de ser compatible amb bona part de les altres activitats de la seva quotidianitat. La societat hipercomercialitzada ha de garantir un contacte permanent de l’aficionat amb el seu club de referència, independentment que aquesta major relació (a través de merchandising, l’oferta d’entreteniment o els continguts audiovisuals per a la vida multipantalla) sigui contraproduent per a enfortir la seva identitat socio-cultural.