Una norma bàsica en la gestió de conflictes és no perdre mai de vista que dues persones que discrepen tenen dues percepcions diferents dels mateixos fets. Sense aquesta mínima aproximació empàtica, les divergències esdevenen antagonismes, s’enquisten i s’enverinen. Però en l’entrevista que Gerard Piqué avui a La Vanguardia, qualificada de duríssima cap a Bartomeu i el club, hi ha més empatia del que sembla, fins al punt que rere la capa del Piqué jugador torna a treure el nas l’horitzó d’un Piqué president, d’un home que té el club al cap.

La controvèrsia d’algunes afirmacions del central és més aparent i formal que real. Josep Maria Bartomeu és ben conscient que si els jugadors han aconseguit unes quotes de poder impròpies és perquè els ha estat permès. Que Piqué ho atribueixi al fet que altres persones [directius] no hagin volgut exercir aquest poder i que el president pensi que tot ve d’un excés de tolerància del club és una qüestió gairebé semàntica, poc rellevant.

En realitat, els qui en una primera lectura del discurs de Piqué apareixen com a antagonistes no ho són tant. El capità i el president són dos barcelonistes inqüestionables i els separen –de manera nítida– les formes més que la substància. Ho posa de manifest Piqué donant molt més valor a la vida interna que demostra la capacitat de mobilització que han tingut els impulsors del vot de censura que no pas al fet que aquest referèndum pogués acabar amb la destitució d’un president que igualment deixaria el càrrec pocs mesos més tard.

Piqué sap i admet que retallar la massa salarial avui és imprescindible perquè hi hagi demà i per això no és incoherent tancar la reestructuració del seu contacte i alhora signar el burofax reclamant la negociació dels jugadors professionals separada de la resta de treballadors. I Bartomeu és conscient que el capità actua amb perspectiva de mirada llarga i, en aquest sentit, és un aliat del club, voti el que voti en el referèndum si finalment es porta a terme. Un aliat que no renuncia ni al seu sentit crític ni a la seva capacitat d’influir i l’exerceix quan li sembla, encara que sigui la vigília d’un clàssic, amb tota la càrrega d’inoportunitat –és carnassa mediàtica per al bàndol del Madrid– i les incomoditats que pot arribar a generar.