Opinió

Martínez Munuera: ni oblit ni perdó

Martínez Munu­era deixa la pan­ta­lla del VAR a les seves esque­nes per acom­plir amb el guió pre­vist, i al mateix ins­tant que alça el dit índex de l’auto­ri­ta­risme, es trenca un got a la cuina de casa. La fressa del vidre escam­pant-se arreu trans­met una per­cepció immi­nent de caos dra­ma­tit­zada per un insult als avant­pas­sats del res­pec­ta­ble i un ós de peluix que reboto con­tra el tele­visió pen­sant també en el futur toc de queda, la postura con­ver­gent d’Ara­gonès i en Sal­va­dor Sos­tres en gene­ral. Calma tensa. Ningú diu res, a la cuina perquè pen­sen que el meu crit anava rela­ci­o­nat amb el got esmi­co­lat, i a la sala d’estar perquè la meva dona ha vist inter­rom­put el seu temps d’estudi per enten­dre com les clàusu­les sòl vio­len les hipo­te­ques entre les fusi­ons bancàries de lla­dres amb jaqué. M’aixeco. Vaig a la cuina. Sem­pre igual. Què ha pas­sat ara? No pots tenir ni un moment. Tres fra­ses clàssi­ques del vic­ti­misme pater­nal. Em trobo les meves dues filles plo­rant dient-me que ho han fet sense voler, que el pro­blema era del suc de pinya, que pesava massa i en aixe­car l’ampo­lla doncs amb el colze han tocat un vas que no sabien què hi feia allà. Recordo el que em va dir la psicòloga, res­piro a fons tres vega­des, penso amb fan­ta­sies agra­da­bles com veure en Manuel Valls al pi de les tres bran­ques, i tot seguit, faig de pare modèlic dient que vinga, que entre tots ho reco­llim, pipa de la pau i Ima­gine all the peo­ple living life in peace. Tot reco­llit i el suc de pinya a gots de plàstic. Doncs per què has cri­dat tant? La pre­gunta del gran és per dir-li allà mateix que els reis són els pares i que l’únic rei de veri­tat està als Emi­rats Àrabs, i que si hagués de repar­tir regals entre tots els seus fills il·legítims aca­baríem d’arruïnar el país. Res, no dono importància al fet, l’àrbi­tre s’ha inven­tat un penal en con­tra del Barça i el Madrid ha mar­cat. Ja, em con­testa el repel·lent jugant-se una estada llarga a un orfe­nat siberià, i després em dius que no ens podem quei­xar quan juguem els par­tits de l’escola. La caixa d’Esci­ta­lo­pram està buida. No sé perquè vaig tenir fills, no sé perquè m’agrada el fut­bol, i no sé perquè no vaig deci­dir morir després d’Anfi­eld. Martínez Munu­era: Ni oblit ni perdó.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)