Dilluns el sector esportiu es declarava tocat de mort davant unes restriccions de l’activitat que 72 hores després han quedat àmpliament superades i el tocat amenaça de convertir-se aviat en enfonsat. Sempre és moment d’opinar si la pràctica esportiva constitueix una part rellevant de la solució a la pandèmia. Com a mínim, les dades epidemiològiques avalen la seguretat d’aquest sector. Tot l’esport que fa salut, l’amateur, cap a casa. Tots entre quatre parets, finestres tancades perquè farà fred i la factura de la calefacció no perdona. Ni partits a porta tancada (bé que s’autoritzen en l’esport professional) ni tan sols entrenaments, que aquests no tenen públic. Un contrasentit més de la llista.

El que no admet discussió, i els governs (en plural) s’hi posen de perfil, és que quan a algú que ha pres les mesures exigides per incrementar la seguretat de la seva activitat d’acord amb els requisits vigents, se li prohibeix aixecar la persiana, s’h d’acompanyar aquesta decisió per raons de salut pública amb recursos econòmics suficients perquè faci front als compromisos contrets... o bé dispensar-lo per decret d’aquests compromisos.

Res d’això s’ha fet des de la primavera en cap dels sectors econòmics afectats, que són la immensa majoria. Ho dèiem a l’abril quan vam ser conscients que hi havia confinament per mesos i que potser n’arribaria un altre: la solució només pot ser mantenir vives artificialment empreses i famílies perquè el dia que la pandèmia sigui història i recuperin la vida pre-Covid, no hagin fet fallida. Val per la cultura, el turisme, la restauració... però també per a l’esport. Part de la restauració pot buscar una petita finestra d’ingressos en les comandes per emportar. L’esport, si tanca, passa a facturar zero. Va resistir l’envestida del confinament primaveral, però si el tancament de la tardor es perllonga, hi haurà clubs i empreses que ja no tornaran a obrir. Una catàstrofe, i no només econòmica.

I com es fa? Imprimint bitllets, posant diners a fons perdut a la butxaca de les empreses i dels ciutadans. Tan fàcil i tan complex alhora, perquè a banda de les implicacions macroeconòmiques (més deute, devaluació de l’euro, impacte en les balances comercials...), Catalunya no ho pot fer, l’estat espanyol tampoc i la Unió Europea, que és qui té la màquina, no es refia dels governs espanyols per les barbaritats comeses en les dues últimes dècades i no està disposada a pagar-li una altra festa.

La Generalitat, responsable última de les restriccions, ha previst unes ajudes a fons perdut que sent benèvols s’han de qualificar d’ínfimes, segurament tan minses com el marge financer de l’executiu català. Però ja no n’hi ha prou de centrifugar les responsabilitats econòmiques cap a Madrid. S’ha d’exigir, plantant-se o retirant suports si cal –el PNB porta dècades ensenyant com es fa– les aportacions, que arribin aviat i que siguin a costa del dèficit públic, no de l’augment d’impostos com amenacen fer els pressupostos de l’estat del teòric govern més progressista de la història. I si les grans decisions econòmiques d’Espanya venen dirigides des de la UE, o directament és intervinguda, tampoc s’ensorraràel món. No costa gaire millorar la gestió econòmica i els criteris de redistribució territorial que apliquen els governs espanyols, siguin del color que siguin.