Fa tres setmanes el Barça va obtenir la seva tercera Champions de futbol sala i, en canvi, en la lliga no ha guanyat cap dels sis partits –dos tristos empats– i està a una distància sideral del líder. En la Champions futbolística, el Madrid pot agrair el punt sumat a Alemanya que li evita estar virtualment eliminat, mentre que en la lliga transita sense problemes per la part alta de la taula. Al contrari, el Barça té la Champions enfocadíssima mentre a la lliga no es pot permetre cap relliscada d’aquí a unes hores a Mendizorrotza si no vol exhibir un 1 o un 2 de 12 terrorífic. I què dir del Cadis, amb 2 punts de 12 a casa i 12 de 12 (sí, quatre victòries en quatre partits, incloent-hi els camps del Madrid i l’Athletic Club) com a visitant... sent un equip que acaba de pujar. O saltant al bàsquet, el Madrid, impol·lut a l’ACB (7-0) i amb un pèssim 2-4 en l’Eurolliga, i encara gràcies de l’últim triomf contra el Bayern.

Entre els equips grans els alts i baixos són habituals fins que no s’arriba al gener. I són fins i tot lògics quan la competició no es resol per la fase regular. Tampoc són aïllats els casos d’equips revelació que arrenquen com una moto, fan coixí en la primera volta i en la segona tasten la realitat, però res a veure amb un cas tan insòlit com el del Cadis, probablement més relacionat amb l’absència de públic dels estadis.

Aquesta temporada tan heterodoxa no ha començat de la mateixa manera per a tothom. Nivells de preparació diferents, plantilles incompletes, falta d’aficionats i, en general, una afectació econòmica derivada de la pandèmia tan dispar que fa impossible valorar cada situació particular amb un barem universal. Però contrastos tan escandalosos com els dels exemples proposats fan pensar que, si al ciutadà comú les restriccions li estan afectant el seu equilibri psicològic, potser a l’esportista d’elit també, per molt que la seva situació econòmica estigui a anys llum de la del català mitjà. Vejam fins quan duren les anomalies...