Paula Dapena és una jugadora gallega de futbol que potser no va calcular prou bé les conseqüències del seu gest negacionista en el minut de silenci d’homenatge a Maradona previ a un partit amistós del seu equip el cap de setmana passat. La seva imatge, asseguda a la gespa i d’esquenes a la resta de jugadores, totes dempeus, és un acte de llibertat individual i no de valentia com es vol vendre. Si s’ha convertit en un gest valent és justament perquè les llibertats estan amenaçades en molts àmbits de la vida, cada vegada més nombroses. Aquest és el drama, i no girar-se d’esquenes.

Com cada vegada que desapareix una figura d’abast planetari, s’imposa glossar la seva vida. Maradona, com va quedar convenientment recollit per aquesta publicació, era un personatge de fama mundial. Sense el futbol no n’hauria estat però no va ser el futbol el que li va donar la universalitat. Va ser tota la vida que el va acompanyar, des d’uns inicis en la més dura pobresa als excessos constants quan ell i el seu entorn va tenir més diners a les mans dels que raonablement podien gastar. Futbolísticament, Maradona és un top-5 de tots els temps. En canvi, el seu comportament personal es resumeix en una col·lecció d’ombres, gairebé totes tenebroses, que inclouen entre altres una denúncia per maltractaments de la seva primera dona, Claudia Villafañe. No té res de particular que per a una jugadora de futbol, en ús de la seva llibertat, d’un model d’educació i del pensament feminista, pesi més el costat obscur del personatge que l’excel·lència futbolística i no vulgui participar del reconeixement a Maradona. És més, el que es fa estrany és que no s’hagin conegut més objectors.