La llibertat de no retre homenatge a Maradona

Paula Dapena és una juga­dora gallega de fut­bol que pot­ser no va cal­cu­lar prou bé les con­seqüències del seu gest nega­ci­o­nista en el minut de silenci d’home­natge a Mara­dona previ a un par­tit amistós del seu equip el cap de set­mana pas­sat. La seva imatge, asse­guda a la gespa i d’esque­nes a la resta de juga­do­res, totes dem­peus, és un acte de lli­ber­tat indi­vi­dual i no de valen­tia com es vol ven­dre. Si s’ha con­ver­tit en un gest valent és jus­ta­ment perquè les lli­ber­tats estan amenaçades en molts àmbits de la vida, cada vegada més nom­bro­ses. Aquest és el drama, i no girar-se d’esque­nes.

Com cada vegada que des­a­pa­reix una figura d’abast pla­ne­tari, s’imposa glos­sar la seva vida. Mara­dona, com va que­dar con­ve­ni­ent­ment reco­llit per aquesta publi­cació, era un per­so­natge de fama mun­dial. Sense el fut­bol no n’hau­ria estat però no va ser el fut­bol el que li va donar la uni­ver­sa­li­tat. Va ser tota la vida que el va acom­pa­nyar, des d’uns ini­cis en la més dura pobresa als exces­sos cons­tants quan ell i el seu entorn va tenir més diners a les mans dels que rao­na­ble­ment podien gas­tar. Fut­bolísti­ca­ment, Mara­dona és un top-5 de tots els temps. En canvi, el seu com­por­ta­ment per­so­nal es resu­meix en una col·lecció d’ombres, gai­rebé totes tene­bro­ses, que inclo­uen entre altres una denúncia per mal­trac­ta­ments de la seva pri­mera dona, Clau­dia Villafañe. No té res de par­ti­cu­lar que per a una juga­dora de fut­bol, en ús de la seva lli­ber­tat, d’un model d’edu­cació i del pen­sa­ment femi­nista, pesi més el cos­tat obs­cur del per­so­natge que l’excel·lència fut­bolística i no vul­gui par­ti­ci­par del reco­nei­xe­ment a Mara­dona. És més, el que es fa estrany és que no s’hagin cone­gut més objec­tors.