La men­tida impune és aquesta pràctica tan habi­tual en el deep state espa­nyol, del qual cada vegada és més palès que Flo­ren­tino Pérez forma part. Que el bar­rut empre­sari del Cas­tor pugui dei­xar anar sense rubor davant la seva cort d’adu­la­dors –assem­blea de com­pro­mis­sa­ris, eufemísti­ca­ment– que “és un clam popu­lar el tracte dife­rent que rep el Madrid res­pecte als altrs equips” i que tot­hom ho inter­preti en referència a un VAR i un arbi­tratge que la tem­po­rada pas­sada va con­tri­buir deci­si­va­ment al seu títol de lliga, només s’explica pel blin­datge propi de l’amfi­trió de la llotja del Ber­nabéu i per l’acrítica con­currència que l’envol­tava. Els com­pro­mis­sa­ris del Madrid no són els del Barça. A Madrid només entra en l’assem­blea qui fa bon­dat. Només cal repas­sar les inter­ven­ci­ons.

Però no ens dis­tra­guem. El senyor Pérez va dir el que va dir hores abans que Munu­era Mon­tero, la sala VOR i la resta de satèl·lits igno­res­sin un penal cla­morós per mans de Ser­gio Ramos que, d’haver estat trans­for­mat, hau­ria permès que l’Eibar empatés en el tram final del par­tit. A L’Espor­tiu sem­pre hem defen­sat que l’objec­tiu del fut­bol no ha de ser con­ver­tir-se en un esport de juga­dors ampu­tats d’extre­mi­tats supe­ri­ors, com sem­bla ara. Les mans de Ser­gio Ramos no hau­rien de ser mai penal però, ves per on, totes les acci­ons simi­lars –i d’altres menys clares– d’aquesta tem­po­rada han estat san­ci­o­na­des, excepte la de l’andalús del Madrid.

La lògica pròpia d’un ésser supe­rior ja queda diabòlica­ment al des­co­bert quan Pérez lamenta que “les per­so­nes que comen­ten el par­tit a la tele­visió no són favo­ra­bles al Madrid”. És a dir, el punt de par­tida és que els ana­lis­tes hau­rien de ser del Madrid i mani­fes­tar les seves pre­ferències. És clar, ho hau­rien de ser perquè ser del Madrid és bo, és nor­mal, és el que s’ha de ser. Només li fal­tava dir que ser del Madrid és ser bon espa­nyol.

Davant aquesta cons­ta­tació només es pot arri­bar a dues con­clu­si­ons. Pri­mer, que Flo­ren­tino sabia bé què deia i què per­se­guia amb la seva afir­mació, con­di­ci­o­nar (encara més) els arbi­trat­ges (hi dirà alguna cosa el comitè de com­pe­tició, tan dili­gent a per­se­guir Koe­man, o qual­se­vol altre orga­nisme?) I amb Munu­era Mon­tero ho va acon­se­guir. La segona evidència és que el pre­si­dent del Madrid se sent el fis­cal del fut­bol, es con­si­dera tan inves­tit d’auto­ri­tat i d’impu­ni­tat per des­vir­tuar els fets com els esta­ments judi­ci­als han fet en els tres últims anys per repri­mir unes aspi­ra­ci­ons legítimes de lli­ber­tat.

Dues per­ver­si­ons abo­mi­na­bles que ens fan retro­ce­dir a un blanc i negre del qual ni el Madrid ni aquest deep state han sor­tit i que malau­ra­da­ment, són per­fec­ta­ment com­pa­ti­bles.