2020, l’any que voldríem oblidar i no podrem

L’últim edi­to­rial de l’any sol ser un balanç dels dar­rers dotze mesos. Avui no cal, perquè tenim aquest 2020 tan pre­sent, tan ino­cu­lat en l’estat d’ànim de cadas­cun i en la rea­li­tat social i col·lec­tiva que serà l’any que voldríem obli­dar... i no ho acon­se­gui­rem.

L’esport que tant ens agrada i tanta vida ens dona ha estat una víctima més d’una pandèmia que s’ha endut per davant vides, llocs de feina, nego­cis, il·lusi­ons... i que està acce­le­rant una revisió del model de vida que tard o d’hora s’hau­ria hagut d’abor­dar ni que fos per emergència ecològica. Posats a bus­car-li una cara posi­tiva, la presa de consciència de la vul­ne­ra­bi­li­tat del pla­neta i de l’espècie humana –una consciència que l’espi­ral de con­sum glo­ba­lit­zat i desen­fre­nat ens havia fet per­dre– ha d’aju­dar a reo­ri­en­tar el futur imme­diat en ter­mes de salut, d’ali­men­tació, de con­sum i de sos­te­ni­bi­li­tat. Hem de ser lliu­res per viat­jar a l’altra punta de pla­neta i per con­su­mir el pro­ducte exòtic però hem d’acon­se­guir que l’opció de mobi­li­tat i de con­sum de pro­xi­mi­tat tin­gui més pres­tigi social, i no menys, com fins ara. L’objec­tiu no pot ser tor­nar al model ante­rior, que s’ha demos­trat com­ple­ta­ment erroni perquè, en el fons, és molt fràgil. I si toca fer renúncies, s’han d’assu­mir.

L’acti­vi­tat física i l’esport han de sor­tir reforçats del que hem vis­cut el 2020 i encara arros­se­ga­rem en els pròxims mesos. Són sec­tors que s’han de valo­rar en ter­mes de salut física i d’equi­li­bri anímic de la ciu­ta­da­nia, i s’ha de pro­mo­ci­o­nar la seva uni­ver­sa­lit­zació amb recur­sos públics perquè aquesta des­pesa tindrà un retorn en forma d’estalvi –econòmic i en pressió assis­ten­cial– per al sis­tema de salut.

Altra cosa és l’esport d’elit, el negoci de l’esport com a forma d’oci i espec­ta­cle, l’esport que no té uti­li­tat social pri­o­ritària. Com a sec­tor sotmès a les regles de l’eco­no­mia libe­ral i de la com­petència, no pot ser aliè a la nova i impla­ca­ble rea­li­tat: no haurà de ser recep­tor de recur­sos públics i haurà de viure del que sigui capaç de fac­tu­rar. És a dir, menys. És a dir, com tot­hom. I els seus pro­ta­go­nis­tes, és a dir les estre­lles mediàtiques, s’hau­ran d’emmot­llar a les cai­gu­des de fac­tu­ració que ine­vi­ta­ble­ment s’estan pro­duint. No fer-ho és matar una gallina que (encara) fa ous d’or.