Deu dies més tancats al municipi –i compte, que a la primavera el confinament va arribar a ser domiciliari–, deu dies més de restriccions severes que, un cop més, colpegen l’esport sense cap intent d’aplicar una cirurgia fina. Només sobreviu l’esport a l’aire lliure, i aquests dies tan sols cal treure el dit per la finestra per adonar-se que el refredat comú està pràcticament garantit. Res sota sostre –com si un pavelló amb ventilació no fos, en la pràctica, com estar a l’aire lliure– i gimnasos tancats.

Tot el sector esportiu està ja tan tocat que fer un clam contra aquest confinament municipal anunciat per deu dies sembla un prec enmig del desert. Com si ja fos irremeiable una destrucció massiva de teixit socioesportiu, que caldrà reconstruir sobre les cendres.

“No som Alemanya ni França” ha tornat a repetir amb tota la raó el secretari de Salut, Josep Maria Argimon referint-se al fragilíssim equilibri entre salut i economia a casa nostra. Prenent-li un cop més la paraula, tornem a repetir un cop més que si no som Alemanya ni França és justament pel segrest polític, econòmic i social que Catalunya pateix pel sol fet de dependre d’un estat decadent, corrupte i ineficient com l’espanyol. Un estat en fallida que ens arrossegarà si no hi posem remei i marxem abans d’hora. De la manera que sigui. Qui ens acusi d’amagar les mancances de gestió pròpies i centrifugar les culpes a Madrid és, d’entrada, un simple manipulador dels fets i en el fons oculta que les seves veritables intencions són continuar sotmès a aquest jou insuportable que es diu Espanya.

Mentrestant, creuarem els dits perquè la conjunció d’aquest confinament i de l’assoliment de la velocitat de creuer en la vacunació –que això sí que està en bona part en mans nostres– sigui suficient perquè no ens hàgim de tornar a veure tancats al municipi i que la represa de les activitats normals –esport inclòs– no vagi a un ritme sincopat pels festius que incrementen el consum i que sigui una lenta però constant i imparable progressió.

L’esport d’elit no s’aturarà si no és pels positius, però la resta continua encadenat. Però, per exemple, en tres setmanes hi ha unes eleccions al Barça que sí que s’aguanten pel fil del Procicat.