Deu dies més tan­cats al muni­cipi –i compte, que a la pri­ma­vera el con­fi­na­ment va arri­bar a ser domi­ci­li­ari–, deu dies més de res­tric­ci­ons seve­res que, un cop més, col­pe­gen l’esport sense cap intent d’apli­car una cirur­gia fina. Només sobre­viu l’esport a l’aire lliure, i aquests dies tan sols cal treure el dit per la fines­tra per ado­nar-se que el refre­dat comú està pràcti­ca­ment garan­tit. Res sota sos­tre –com si un pavelló amb ven­ti­lació no fos, en la pràctica, com estar a l’aire lliure– i gim­na­sos tan­cats.

Tot el sec­tor espor­tiu està ja tan tocat que fer un clam con­tra aquest con­fi­na­ment muni­ci­pal anun­ciat per deu dies sem­bla un prec enmig del desert. Com si ja fos irre­me­ia­ble una des­trucció mas­siva de tei­xit soci­o­es­por­tiu, que caldrà recons­truir sobre les cen­dres.

“No som Ale­ma­nya ni França” ha tor­nat a repe­tir amb tota la raó el secre­tari de Salut, Josep Maria Argi­mon refe­rint-se al fra­gilíssim equi­li­bri entre salut i eco­no­mia a casa nos­tra. Pre­nent-li un cop més la paraula, tor­nem a repe­tir un cop més que si no som Ale­ma­nya ni França és jus­ta­ment pel segrest polític, econòmic i social que Cata­lu­nya pateix pel sol fet de depen­dre d’un estat deca­dent, cor­rupte i ine­fi­ci­ent com l’espa­nyol. Un estat en fallida que ens arros­se­garà si no hi posem remei i mar­xem abans d’hora. De la manera que sigui. Qui ens acusi d’ama­gar les man­can­ces de gestió pròpies i cen­tri­fu­gar les cul­pes a Madrid és, d’entrada, un sim­ple mani­pu­la­dor dels fets i en el fons oculta que les seves veri­ta­bles inten­ci­ons són con­ti­nuar sotmès a aquest jou insu­por­ta­ble que es diu Espa­nya.

Men­tres­tant, cre­ua­rem els dits perquè la con­junció d’aquest con­fi­na­ment i de l’asso­li­ment de la velo­ci­tat de cre­uer en la vacu­nació –que això sí que està en bona part en mans nos­tres– sigui sufi­ci­ent perquè no ens hàgim de tor­nar a veure tan­cats al muni­cipi i que la represa de les acti­vi­tats nor­mals –esport inclòs– no vagi a un ritme sin­co­pat pels fes­tius que incre­men­ten el con­sum i que sigui una lenta però cons­tant i impa­ra­ble pro­gressió.

L’esport d’elit no s’atu­rarà si no és pels posi­tius, però la resta con­ti­nua enca­de­nat. Però, per exem­ple, en tres set­ma­nes hi ha unes elec­ci­ons al Barça que sí que s’aguan­ten pel fil del Pro­ci­cat.