És jornada de descans en el Dakar, que el director de la cursa, David Castera, ha aprofitat per posar els punts sobre les is a propòsit de les queixes de Carlos Sainz i alguns pilots més sobre la qualitat de la cursa d’aquest any. No cal dir que els que es queixen són els que s’han perdut i han cedit temps. Aquest any el Dakar ha canviat la filosofia del llibre de ruta, que ofereix menys informació per complicar que els equips trobin els punts de pas. I Sainz i el català Lucas Cruz han guanyat el Dakar tres vegades i sumen una trentena de victòries d’etapa. Però els nous llibres de ruta se’ls han entravessat –en plural, que ja està bé de girar-se cap al copilot quan es perd la ruta i considerar una qüestió d’equip qualsevol errada de pilotatge– tot i que ja es va advertir que per no perdre’s convenia no esverar-se en les zones conflictives.

Castera ho ha resumit en tres frases curtes i lapidàries. “Quan algú no guanya, no li agrada, com és lògic en tot esportista. Però el Dakar és igual per a tothom i és qüestió d’adaptar-s’hi. I si n’hi ha alguns que no es perden, és possible fer-lo”. El creador del Dakar, Thierry Sabine, encara ho resumia més: “C’est le Dakar, patron”, deixava anar quan algun participant li qüestionava la duresa, a vegades ratllant la inhumanitat, que tenien les primeres edicions a l’Àfrica.

Amb tot, és cert que l’orientació que està agafant la cursa tendeix més a una competició amb més sorra i dunes que pistes ràpides, esquitxada de paranys diversos. Sainz en diu gimcana, i hi ha moments en què ho pot semblar. Però a la majoria de participants, els que no poden aspirar al top-10, els agrada perquè els permet treure el cap puntualment entre les màquines i equips oficials, cosa que en anteriors i detestables Dakar de gas a fons seria impossible. En el fons, es tracta de recuperar alguns elements del concepte de raid, que és l’original de la prova, i separar-lo d’un ral·li convencional, que és el que li agrada a Carlos Sainz.