Després de veure per quarta vegada aquesta temporada com del Barça no en raja prou per fer pessigolles a un equip de categoria (Juventus, Madrid, Atlético i ara PSG) i fins i tot com els d’un nivell inferior (Sevilla, Athletic) li han pujat a cavall, tot el que passi d’ara a final de temporada s’ha de relativitzar. Tot, excepte les eleccions del 7 de març. Aquesta no és la data clau de la temporada, és el moment transcendental que marcarà el barcelonisme en la pròxima dècada. De qui guanyi les eleccions i de les propostes per revertir el moment econòmic del club dependrà que el Barça pugui tornar a ser referència del món futbolístic o que es mantingui com un equip de nivell B capaç de guanyar una copa i de somiar amb la lliga si el favorit es despista, però amb la Champions confinada al racó de les utopies.

No aportarà res llepar-se les ferides, lamentar els fiascos europeus, les lesions, el deute, la mala planificació o haver portat Dembélé i no Mbappé. Tampoc tindrà gaire transcendència la tornada contra el Sevilla, però tant de bo es remunti el 2-0 per no considerar liquidada la temporada a primers de març. Ni la decisió de Messi serà fonamental, tot i que ha quedat clar que l’argentí no és una ruïna i que encara té futbol per donar i per vendre. No ho serà perquè, amb títol de copa i Messi renovat, amb Ansu Fati recuperat i amb Èric Garcia fitxat, el Barça continuarà sent un equip de nivell B. De la Masia no sortiran tots els elements per reconstruir un Barça temible. Per aconseguir-ho caldrà anar al mercat a buscar objectius de gamma alta. Tot això situa sobre les espatlles de la pròxima junta directiva una responsabilitat immensa per afrontar un moment crític de la història del Barça.

De sotracs com l’actual ja n’hi ha hagut. Gamper, Núñez, Laporta... ja van haver de remuntar situacions d’alta precarietat. Però ara, en una economia global, amb els dubtes que encara planteja la Covid-19, la inflació de preus de l’última dècada i amb el club atrapat per la necessitat de modernitzar i comercialitzar les seves instal·lacions, trobar la recepta per compaginar-ho tot això amb la regeneració esportiva és una feina titànica. Abans de la pandèmia, el Barça estava en la línia de facturar més de 1.000 milions d’euros. El repte és recuperar aquest nivell, reduir el deute, afrontar l’Espai Barça i que simultàniament tornin els títols.

La regeneració futbolística té en Koeman una figura plenament vàlida. L’holandès s’ha fet càrrec de totes les estretors del club, que li van sempre a la contra perquè ell serà el màxim responsable del rendiment d’un equip desequilibrat des de molts punts de vista. S’equivocarà com fan tots els entrenadors, però en les seves decisions es percep una línia de coherència, un pla que s’ha traçat i que se segueix. I perquè no ho deu explicar tot, però tampoc nega l’evidència –“podria mentir, però perdent 1-4 a casa hi ha molt poques possibilitats”– i en una època tan propensa a vendre fum aquesta actitud és s d’agrair.