Cal que els aspirants a analistes revisem algunes de les nostres afirmacions. “La lliga no la pot guanyar el Barça, només la pot perdre l’Atlético”, coincidíem a primers d’any. Doncs no, rectifiquem. Aquesta lliga l’està perdent el Barça amb frustracions com la d’aquest migdia al Camp Nou. L’endemà que l’Atlético perdés un partit que podria haver guanyat, el Barça ha tirat al mar la possibilitat de situar-se a sis punts dels de Simeone, quan fa poques setmanes la diferència superava els 10. Tot això, jugant contra el Cadis amb el mateix onze que sucumbia per inferioritat manifesta dimarts en la Champions.

Que el PSG t’atropelli pot passar en un equip a mig refer, arrugat d’una galta i barbamec de l’altra, i se’n diu impotència. Impotència contra el Cadis? Més aviat indolència, i aquesta és una actitud injustificable. El Cadis ha rematat una vegada entre els pals (el penal) i s’ha endut un punt. L’andalús és un equip sense estrelles, farcit de jugadors de segona divisió amb un esperit encomiable però que en la primera meitat ho ha passat malament contra un Barça imprecís en la finalització però amb ritme de pilota i desequilibri. En la segona meitat, l’equip de Koeman s’ha acomodat a un 1-0 tan perillós que ja s’ha vist com ha acabat. Imperdonable actitud, que encara és més enervant quan, amb l’empat i el rellotge en contra, el Barça ha estat capaç de recuperar la vitalitat.

Koeman, que s’ho veia venir, es mossega la llengua per no encendre ell mateix un foc al vestidor, però per la seva gestualitat a la banda i a la sala de premsa, se li entén tot. Aquest temps d’espera fins que el nou president ocupi el càrrec i prengui decisions és esgotador, inacabable. És una transició dins de la transició. Només queden 13 dies fins al 7 de març. Però hi ha quatre partits pel mig. Dimecres contra l’Elx al Camp Nou, sobre el paper apropiat per sumar tres punts i perquè el subgènere de l’enquesta a les xarxes socials, a la qual és tan addicte l’entorn mediàtic del Barça, continuï venent fum. Dissabte, a Sevilla, una paret molt alta, el preludi de la somiada remuntada en la copa que s’entreveu com l’única manera raonable de tocar copa. I dissabte 6 de març, a reflexionar el vot observant l’Osasuna-Barça.

El repte per al Barça és desmentir que el pronòstic d’un segon any el blanc es faci realitat al març. Evitar que a la temporada li sobri un trimerstre, vaja. No, no hi ha lliga. No n’hi ha des de fa setmanes, ni n’hi haurà si no s’observa un gir radical d’un equip que ara mateix no transmet res que no sigui l’enyorança cada cop que Messi toca la pilota i l’esperança que Pedri té aquella llum que es va apagar amb l’adeu d’Iniesta.