El diari anglès The Guardian ha fet recompte dels treballadors morts en les obres que es fan a Qatar destinades al mundial 2022 i, sumant tan sols els reconeguts per governs i ambaixades asiàtiques (India, Pakistan, Nepal, Bangladesh i Sri Lanka) surt una suma esgarrifosa: 6.750 des que Qatar va ser escollida seu. Les víctimes són immigrants asiàtics i la immensa majoria s’han despatxat sense autòpsia i amb evasives: causes naturals.

L’organització de grans esdeveniments esportius (tornejos de tennis i golf, campionats del món d’atletisme handbol o natació (2023), grans premis de F-1 i MotoGP...) ha format part de l’estratègia de la monarquia qatariana per blanquejar el règim, que ha culminat amb la concessió del mundial de futbol malgrat les sospites consistents que ho van aconseguir comprant vots.

Però aquest no és el tema, tot i que ha obert alguna esquerda a la FIFA, que se n’adona del jardí en el qual s’ha ficat. La qüestió de fons és que l’acumulació de grans esdeveniments esportius homologats per Occident es fa en un emirat que té un respecte molt relatiu per als drets humans que justament els occidentals considerem intocables. Al llarg del planeta proliferen les mirades divergents sobre la humanitat i les relacions entre persones i territoris. Nosaltres tenim la nostra i, sense cap voluntat d’imposar-la, sí que hauríem de saber anar pel món amb criteri i fermesa per no contribuir a normalitzar el que, als nostres propis ulls d’occidentals, són atemptats inadmissibles a la dignitat humana. El coneixement que obté l’occidental que va a treballar a la majoria d’emirats àrabs amb feines privilegiades (esportistes, metges...) és només una part ínfima de la realitat i, per descomptat, és la més agradable, la que el règim vol ensenyar.

Pequín va organitzar uns megajocs olímpics, el 2008. Davant tots els dubtes que presentava atorgar-li un dels esdeveniments universals més importants, la teoria optimista al·legava que els jocs serien un element d’obertura del règim. Tretze anys després, la majoria de les faraòniques construccions es consumeixen pel desús, els drets humans continuen negats, l’hostilitat cap a Taiwan va in crescendo, les protestes a Hong Kong són durament reprimides i el canvi més visible és que el gegant asiàtic és la primera potència comercial del món encara amb més diferència. El cas d’Orient Pròxim és diferent, perquè els emirats se sustenten en el petroli i el gas, però el procés de normalització és el mateix. I exclamar-nos pels morts en les obres d’estadis, hotels i carreteres de Qatar quan en el fons en som coresponsables per decisions preses per institucions occidentals és d’una hipocresia que ens l’hem de fer mirar.