El diari anglès The Guar­dian ha fet recompte dels tre­ba­lla­dors morts en les obres que es fan a Qatar des­ti­na­des al mun­dial 2022 i, sumant tan sols els reco­ne­guts per governs i ambai­xa­des asiàtiques (India, Pakis­tan, Nepal, Ban­gla­desh i Sri Lanka) surt una suma esgar­ri­fosa: 6.750 des que Qatar va ser esco­llida seu. Les vícti­mes són immi­grants asiàtics i la immensa majo­ria s’han des­pat­xat sense autòpsia i amb eva­si­ves: cau­ses natu­rals.

L’orga­nit­zació de grans esde­ve­ni­ments espor­tius (tor­ne­jos de ten­nis i golf, cam­pi­o­nats del món d’atle­tisme hand­bol o natació (2023), grans pre­mis de F-1 i MotoGP...) ha for­mat part de l’estratègia de la monar­quia qata­ri­ana per blan­que­jar el règim, que ha cul­mi­nat amb la con­cessió del mun­dial de fut­bol mal­grat les sos­pi­tes con­sis­tents que ho van acon­se­guir com­prant vots.

Però aquest no és el tema, tot i que ha obert alguna esquerda a la FIFA, que se n’adona del jardí en el qual s’ha ficat. La qüestió de fons és que l’acu­mu­lació de grans esde­ve­ni­ments espor­tius homo­lo­gats per Occi­dent es fa en un emi­rat que té un res­pecte molt rela­tiu per als drets humans que jus­ta­ment els occi­den­tals con­si­de­rem into­ca­bles. Al llarg del pla­neta pro­li­fe­ren les mira­des diver­gents sobre la huma­ni­tat i les rela­ci­ons entre per­so­nes i ter­ri­to­ris. Nosal­tres tenim la nos­tra i, sense cap volun­tat d’impo­sar-la, sí que hauríem de saber anar pel món amb cri­teri i fer­mesa per no con­tri­buir a nor­ma­lit­zar el que, als nos­tres pro­pis ulls d’occi­den­tals, són atemp­tats inad­mis­si­bles a la dig­ni­tat humana. El conei­xe­ment que obté l’occi­den­tal que va a tre­ba­llar a la majo­ria d’emi­rats àrabs amb fei­nes pri­vi­le­gi­a­des (espor­tis­tes, met­ges...) és només una part ínfima de la rea­li­tat i, per des­comp­tat, és la més agra­da­ble, la que el règim vol ense­nyar.

Pequín va orga­nit­zar uns mega­jocs olímpics, el 2008. Davant tots els dub­tes que pre­sen­tava ator­gar-li un dels esde­ve­ni­ments uni­ver­sals més impor­tants, la teo­ria opti­mista al·legava que els jocs serien un ele­ment d’ober­tura del règim. Tretze anys després, la majo­ria de les faraòniques cons­truc­ci­ons es con­su­mei­xen pel desús, els drets humans con­ti­nuen negats, l’hos­ti­li­tat cap a Taiwan va in cres­cendo, les pro­tes­tes a Hong Kong són dura­ment repri­mi­des i el canvi més visi­ble és que el gegant asiàtic és la pri­mera potència comer­cial del món encara amb més diferència. El cas d’Ori­ent Pròxim és dife­rent, perquè els emi­rats se sus­ten­ten en el petroli i el gas, però el procés de nor­ma­lit­zació és el mateix. I excla­mar-nos pels morts en les obres d’esta­dis, hotels i car­re­te­res de Qatar quan en el fons en som cores­pon­sa­bles per deci­si­ons pre­ses per ins­ti­tu­ci­ons occi­den­tals és d’una hipo­cre­sia que ens l’hem de fer mirar.