Contra tot pronòstic, l’Spar Girona ha guanyat la copa. La cinquena presència consecutiva en una final ha acabat fent justícia i introduint a les vitrines del club un trofeu que encara no se sap gaire bé com es va escapar l’any 2017 a Fontajau, quan l’Uni tenia el peu al coll de l’Avenida en la final (30-45) i no el va acabar d’ofegar (derrota per 80-76). Quatre anys més tard arriba un títol que d’alguna manera tanca el cercle de tot el que l’Uni Girona podia aspirar raonablement a aconseguir quan va decidir fer un pas endavant i competir a l’elit. Dues lligues, dues supercopes i una copa, que fins i tot s’endinsen en el terreny dels somnis.

Esportivament, aquesta no és una copa qualsevol. Quan semblava que l’Avenida (que arribava amb 34-0 aquesta temporada) i el seu tècnic Roberto Íñiguez (què es podia dir de nou d’ell, amb el 60-0 en competicions FEB) formarien un binomi imbatible, arriba l’Uni posat de perfil amb Gray sortint d’una lesió, i l’omnipotent Avenida s’agenolla. En els últims anys, guanyar l’Avenida –tant que costa...– solia tenir premi directe. A València quedava l’amfitrió, un equip encara tendre però que beu d’una font de recursos abundant, que jugava la seva primera final i que acreditava un eloqüent 2-0 a favor contra l’Spar aquesta temporada. Un equip que ha arribat a l’elit i s’hi quedarà però que ahir va claudicar perquè encara no li toca. Tocava a l’Uni, justament en la temporada en què la seva posició d’alternativa al poder establert estava sent més discutida.

Caldrà veure fins on pot arribar l’equip gironí en l’Eurolliga (quarts de final a Salamanca, el 17 i el 19 de març, novament contra l’Avenida) i en la lliga, però el títol de copa ja dona sentit a una temporada que podria ser l’última amb el potencial actual. L’Uni, a diferència de l’Avenida i el València, no alimenta el seu pressupost d’una font principal d’ingressos. No és un club d’un propietari. És una multipropietat, una fórmula que és en l’essència del teixit socioesportiu català però que cada vegada costa més que es mantingui competitiva davant la irrupció de clubs amb propietari. Abans de la pandèmia, l’Uni havia arribat a tenir 2.700 abonats, dos patrocinadors principals, el corresponent suport institucional (a Catalunya, més aviat moderat), desenes i desenes de micropatrocinis i una explotació dels partits i del marxandatge notables. En definitiva, un club de tothom, un club amb ànima. Amb els ingressos en caiguda i la perspectiva de pèrdues, el títol de copa ha de ser un bàlsam i un estímul per recuperar la normalitat i continuar sent aquest rara avis, aquesta mosca collonera tan incòmoda per als clubs més rics d’Europa.