Manifestant-me virtualment a Johannesburg

Des de ben menut, el meu somni era veure en directe un mundial de futbol. El 1982 els meus pares ja em compraven les joguines i els cromos, com van fer el 1986. El 1990 la bogeria va ser total, i amb la meva germana ens vam aprendre de memòria els onzes inicials d'algunes seleccions. Ella, l'alemany. Jo, fins i tot el iugoslau. I el 1994, la cosa ja havia sortit de mare –no ens vam perdre ni un sol partit, ni tan sols el Bolívia-Corea del Sud–, i per això el 1998 directament ja vaig pujar a veure alguns partits a França. El 2002, hi vaig tornar. Estalviant durant mesos, vaig fer calaix per poder visitar el Japó amb una samarreta argentina –vaig dur mala sort, als nois de Bielsa–. I el 2006 m'estrenava com a periodista en una fase final, a Alemanya. Ser aquí al mundial de Sud-àfrica, doncs, m'hauria d'emocionar, fer-me feliç. I així ha estat fins ahir. Ahir no era on calia. Ahir era fora de lloc. Ahir no valia la pena, ser a Sud-àfrica. Ahir el meu lloc era al passeig de Gràcia, i des del meu portàtil escoltava emocionat els companys de feina de RAC1, Catalunya Ràdio o Com Radio, fent una excel·lent tasca, i emocionant-me.

Però sóc a Johannesburg, la ciutat que viurà un partit avui que d'alguna manera demostrarà que som un país difícil d'entendre. Sóc un paio tan estrany, que el dia que Catalunya alçava la veu, jo era a l'escenari on l'altre extrem pot tocar el cel, avui. Però no ens enganyem. Els extrems són cridaners, però hi ha matisos, pel mig.

Mig país va sortir ahir al carrer. I, segurament, avui l'altra meitat sortirà per celebrar l'èxit futbolístic d'Espanya. El que fa que siguem estranys i difícils d'entendre és que molts dels qui ahir eren al carrer, també sortiran avui per celebrar el més que probable triomf d'Espanya. No som un país fàcil d'entendre, pels estrangers. Hi ha un país que surt al carrer emprenyat perquè ens neguen, perquè ni tan sols respecten la decisió democràtica de la major part dels ciutadans, perquè ens retallen l'Estatut. Però aquest mateix país, Catalunya, farà gran Espanya portes enfora, ja que uns jugadors catalans lideraran avui la selecció estatal. Som així, els catalans. Ens la foten, i nosaltres parem l'altra galta. No som herois. No som guerrers. Tirem més per botiguers i artistes, i per això només sabem jugar a futbol estèticament, i no pas amb grapa. Per això era emocionant el que es va viure ahir. Perquè no et pots passar la vida, parant la galta.

Avui Espanya, n'estic segur, serà feliç gràcies al futbol. La major part dels espanyols oblidaran gràcies als jugadors catalans la manifestació d'avui, perquè estaran borratxos d'alegria, i amb raó. No es guanyen mundials cada dia. Però un cop els catalans hagin estat claus per un èxit sense precedents de l'esport espanyol, tant costaria obrir la porta a un referèndum democràtic per decidir si els catalans volem tenir seleccions oficials? Espanya ja ha demostrat que pot guanyar mundials amb catalans. Perquè no provar si el poden guanyar sense catalans, o veure si els catalans sols podem alçar la copa? Brasil 2014. Un somni. Seria el meu cinquè mundial. El primer amb equip propi.

Toni Padilla

Periodista