La consellera de Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, ha presentat al costat de Gerard Figueras (secretari general de l’esport) un estudi que conclou que la pandèmia ha costat 1.350 milions de pèrdues al sector esportiu. També ha posat en valor els 81 milions en ajudes directes al sector que ha fet el govern i ha lamentat no haver-ne pogut disposar de més per culpa del govern espanyol.

Fins aquí, tot molt correcte, amb el plus que li concedeix el gest de transparència de fer públiques unes conclusions que no deixen en bona posició el seu mateix govern.

El primer que s’ha d’exigir és que el nou executiu no repeteixi errades majúscules com les que s’han comès durant la pandèmia. Tancar indiscriminadament, a sac, tot un sector del qual s’admet que és un instrument preventiu de primera categoria contra la Covid-19 és injustificable. I, el que és pitjor, aquesta mesura de caràcter general s’ha mantingut fins i tot davant els precs, peticions, manifestacions i aportació de dades científiques que ha fet el sector per demanar un tractament més individualitzat, selectiu, quirúrgic.

Hem escollit nou Parlament, amb majoria independentista encara més clara, i com a país estem expectants per si aquesta nova correlació de forces es tradueix en la posada en marxa d’alguna cosa diferent de l’improductiu tacticisme i el depriment recel entre socis de govern que ha presidit tots i cadascun dels dies de la legislatura anterior. Alguna cosa diferent, en aquest nostre sector, començaria perquè l’esport tingués cadira directa i no interposada, veu i vot en el nou executiu– i prosseguiria per la plasmació del seguit d’ajudes directes a la liquiditat, subvencions per mantenir l’activitat i línies de finançament que ha promès avui Budó.

Però, sobretot, s’ha d’exigir al nou govern una aposta inequívoca i definitiva per l’esport i l’activitat física de base i de formació com a vector de salut –mai més un tancament generalitzat com el que s’ha viscut durant tant mesos– i un suport més generós als clubs de primer nivell i als grans esdeveniments com a motors d’imatge del país. I allà on no arribi el govern –que, sense estat propi, s’entén que no té diners per a tot– que s’explori amb més determinació la col·laboració entre sector públic i privat. Si l’actitud del govern és flonja, el teixit esportiu català s’aprimarà i cedirem com a país molt més que aquest 2% del PIB que factura l’esport. Hi perdrem en salut, en valors humans, en imatge i en presència al món.