Covid-19 i esport: els errors que no es poden repetir

La con­se­llera de Pre­sidència i por­ta­veu del Govern, Merit­xell Budó, ha pre­sen­tat al cos­tat de Gerard Figue­ras (secre­tari gene­ral de l’esport) un estudi que con­clou que la pandèmia ha cos­tat 1.350 mili­ons de pèrdues al sec­tor espor­tiu. També ha posat en valor els 81 mili­ons en aju­des direc­tes al sec­tor que ha fet el govern i ha lamen­tat no haver-ne pogut dis­po­sar de més per culpa del govern espa­nyol.

Fins aquí, tot molt cor­recte, amb el plus que li con­ce­deix el gest de trans­parència de fer públi­ques unes con­clu­si­ons que no dei­xen en bona posició el seu mateix govern.

El pri­mer que s’ha d’exi­gir és que el nou exe­cu­tiu no repe­teixi erra­des majúscu­les com les que s’han comès durant la pandèmia. Tan­car indis­cri­mi­na­da­ment, a sac, tot un sec­tor del qual s’admet que és un ins­tru­ment pre­ven­tiu de pri­mera cate­go­ria con­tra la Covid-19 és injus­ti­fi­ca­ble. I, el que és pit­jor, aquesta mesura de caràcter gene­ral s’ha man­tin­gut fins i tot davant els precs, peti­ci­ons, mani­fes­ta­ci­ons i apor­tació de dades científiques que ha fet el sec­tor per dema­nar un trac­ta­ment més indi­vi­du­a­lit­zat, selec­tiu, quirúrgic.

Hem esco­llit nou Par­la­ment, amb majo­ria inde­pen­den­tista encara més clara, i com a país estem expec­tants per si aquesta nova cor­re­lació de for­ces es tra­du­eix en la posada en marxa d’alguna cosa dife­rent de l’impro­duc­tiu tac­ti­cisme i el depri­ment recel entre socis de govern que ha pre­si­dit tots i cadas­cun dels dies de la legis­la­tura ante­rior. Alguna cosa dife­rent, en aquest nos­tre sec­tor, començaria perquè l’esport tingués cadira directa i no inter­po­sada, veu i vot en el nou exe­cu­tiu– i pros­se­gui­ria per la plas­mació del seguit d’aju­des direc­tes a la liqui­di­tat, sub­ven­ci­ons per man­te­nir l’acti­vi­tat i línies de finançament que ha promès avui Budó.

Però, sobre­tot, s’ha d’exi­gir al nou govern una aposta inequívoca i defi­ni­tiva per l’esport i l’acti­vi­tat física de base i de for­mació com a vec­tor de salut –mai més un tan­ca­ment gene­ra­lit­zat com el que s’ha vis­cut durant tant mesos– i un suport més generós als clubs de pri­mer nivell i als grans esde­ve­ni­ments com a motors d’imatge del país. I allà on no arribi el govern –que, sense estat propi, s’entén que no té diners per a tot– que s’explori amb més deter­mi­nació la col·labo­ració entre sec­tor públic i pri­vat. Si l’acti­tud del govern és flonja, el tei­xit espor­tiu català s’apri­marà i cedi­rem com a país molt més que aquest 2% del PIB que fac­tura l’esport. Hi per­drem en salut, en valors humans, en imatge i en presència al món.