Se’ls veu cofois, a Ceferin, a Tebas, als clubs que no estaven en la Superlliga, als federatius, als gestors de les lligues, als jugadors, entrenadors, aficionats... Fins i tot a Boris John son. Ho han aconseguit, han parat el cop i han desactivat el projecte de nova competició amb amenaces, pressions i incentivant protestes. Felicitats per l’èxit d’haver salvat la puresa del futbol davant una altra promesa de salvació, la que feia Florentino Pérez pensant en la indústria del futbol.

Però els responsables de les estructures del futbol, si no són uns miops absoluts, han de ser conscients que el problema de fons subsisteix i que l’única proposta amb cara i ulls per fer-hi front era i és –es digui o no Superlliga– una reforma radical del model de negoci a partir d’un nou model de competició, no de la cataplasma que representa la nova Champions de la UEFA. Perquè aquesta envestida l’han pogut aturar, però si els gestors europeus no fan res, més d’hora que tard rebran un altre envit, i arribarà el dia que no el podran esquivar.

Miopia i hipocresia també presideixen l’actitud dels guanyadors de la batalla a Anglaterra. Que els aficionats despistats siguin fàcilment instrumentalitzables, es pot entendre, tot i que el protagonisme dels seguidors de Chelsea –el precursor dels clubs propietats d’un magnat– és per fer-s’ho mirar. Però que jugadors i entrenadors s’erigeixin en defensors dels valors esportius del que en el fons és una indústria s’escapa de tota lògica quan ells són els primers que any rere any volen guanyar més, i no només títols. I el súmmum de la falsedat és la classe política. Pot explicar el populista Boris Johnson –negacionista de la Covid-19 que va haver de rectificar quan la va contraure i va acabar a l’hospital– com s’ho farà per complir la promesa de retornar als aficionats el control dels clubs? Que potser no sap que són societats mercantils amb una propietat? Que potser les obligarà a fer ampliacions de capital i les subscriurà amb diner públic per tot seguit regalar les noves accions a particulars? Ja fa uns quants anys que Anglaterra no pot donar lliçons, en tots els sentits.

Pel que ens afecta de prop, val més que en el pròxim intent el Barça hi tingui un protagonisme real i no com a simple acompanyant. Ha quedat clar que deixar la iniciativa a determinats companys de viatge no era bona idea i que tots plegats han subestimat el poder de la UEFA i dels seus aliats (molts, de conveniència, però aliats al cap i a la fi). El llançament de la Superlliga en un programa de teleporqueria futbolística és una cutrada made in Spain pròpia de qui es creu intocable perquè està acostumat a emprendre negocis sense risc (sona el magatzem de gas Castor, oi?). Si es confirma que qui movia realment els fils era el propietari del Manchester United, Avie Glazer, i que Florentino Pérez actuava com a cara visible per blanquejar el projecte –pel fet de ser president d’un club de socis i no un propietari–, serà un despropòsit més. En tot cas, quan s’hi tornin a posar, val més que ho tinguin tot més ben lligat –no només un jutjat mercantil de Madrid– i que convoquin una presentació creïble amb presència de tots els implicats i ofereixin una competició ben estructurada amb una proposta de col·laboració detallada amb les lligues professionals afectades. Si fos aquest el cas, fins i tot és possible que Ceferin, Tebas i companyia hagin d’anar a l’òptic perquè els corregeixi la miopia. Mentrestant, a perdre temps, diners i interès amb una reforma de la Champions a la qual costa veure-li res de bo.