El canvi en la pre­sidència del Barça ha ser­vit perquè de moment el club no sigui objecte de les ires del pre­si­dent de la UEFA Alek­san­der Cefe­rin. De moment. Perquè si bé és cert que va ser Bar­to­meu qui va anun­ciar l’adhesió el Barça a la Super­lliga just en el moment de dimi­tir, i que també és veri­tat que la ins­cripció del Barça hau­ria de pas­sar per l’assem­blea –és el que té de dife­rent ser un club o una soci­e­tat anònima– és una obvi­e­tat que algun dia, segu­ra­ment ben aviat, el Barça haurà de mullar-se més enllà d’un posi­ci­o­na­ment pre­li­mi­nar i con­di­ci­o­nat a la decisió dels com­pro­mis­sa­ris.

Com que res no és gratuït, que no sigui que el diri­gent eslovè esti­gui bus­cant en Laporta un inter­lo­cu­tor creïble i rela­ti­va­ment poc con­ta­mi­nat per no tenir tots els ponts tren­cats amb la Super­lliga, ara que Nas­ser Al-Khe­laifi (PSG) ha ocu­pat el lloc del dimis­si­o­nari Andrea Agne­lli (Juven­tus) com a pre­si­dent de l’ECA (l’asso­ci­ació de clubs euro­peus), que l’italià va dei­xar quan es va saber que la Juve era un dels impul­sors de la Super­lliga.

Qui ha recu­pe­rat els cos­tums habi­tu­als –és a dir, el cinisme i la demagògia– és l’ínclit cap de LaLiga, Javier Tebas. “Barça i Madrid són el que són gràcies a LaLiga i la Cham­pi­ons”. El sim­pa­tit­zant ultra­dretà que ges­ti­ona la lliga pro­fes­si­o­nal men­teix pel que fa a casa seva. És al revés, LaLiga no seria el que és sense el Barça i el Madrid, i la prova és com es va posar de nerviós davant la pos­si­bi­li­tat de per­dre’ls (més que remota, d’altra banda). Tebas també hau­ria de repas­sar la història de l’antiga copa d’Europa –pre­cur­sora de la Cham­pi­ons–, una com­pe­tició impul­sada ori­ginària­ment per una sèrie de clubs –amb el Madrid en pri­mera fila– i pel diari L’Équipe i no pas per la FIFA ni la jove UEFA, que fins a mit­jan anys 50 veien amb indi­ferència les com­pe­ti­ci­ons de clubs. Per cert, en la pri­mera edició hi van par­ti­ci­par 18 equips... per invi­tació.

Tebas remarca també que 39 dels seus equips s’han opo­sat a la Super­lliga. Quina casu­a­li­tat, tots els que no l’hau­rien dis­pu­tat. No es podia saber... ni tam­poc se sabrà, per exem­ple, si el Sevi­lla –fac­ti­ble que fos un dels invi­tats– ha rebut alguna pressió. Però quan frega el ridícul és quan reclama cap fred abans d’adop­tar san­ci­ons –que no li toquin el negoci, és clar– i afirma que “aquests clubs [Madrid, Barça i Atlético] ja han estat san­ci­o­nats amb el menys­preu dels afi­ci­o­nats”, jus­ta­ment el dia que s’ha fet públic un estudi de la con­sul­tora Ipsos que con­clou que l’Estat espa­nyol és on més suport hi ha a la super­lliga i les seves carac­terísti­ques, amb per­cen­tat­ges de suport al vol­tant del 50% o supe­ri­ors i, en tot cas, més alts que a Angla­terra, Itàlia, Ale­ma­nya i França.

Tin­gui el nom que tin­gui, una pro­posta com la de Super­lliga és necessària per aixe­car l’àncora que repre­senta la UEFA. Millor que sigui amb acord que sense i, sens dubte, és impres­cin­di­ble que tin­gui bases més sòlides i una estruc­tura més defi­nida del que s’ha comu­ni­cat aquesta set­mana. Men­tres­tant, Cefe­rin, Tebas i la resta d’actors poden esco­llir entre con­ti­nuar fent dis­cur­sos que no van enlloc o posar-se a tre­ba­llar d’una vegada.