El Barça torna a ser algú en el bàsquet europeu

La mateixa ambició i l’incon­for­misme que governa la ment de Saru­nas Jasike­vi­cius i que li ha fet repe­tir sovint que al març i l’abril el Barça no estava tan fi com en la copa pro­ba­ble­ment li farà argu­men­tar ara que en l’Euro­lliga encara no s’ha gua­nyat res. Però el sol fet de tor­nar a una final a qua­tre que no dis­puta des del 2014 (jus­ta­ment amb Xavi Pas­cual) és motiu per mirar el pre­sent i el futur imme­diat amb uns altres ulls. El mateix tècnic ja ho admet quan fa seves les parau­les de Juan Car­los Navarro: “Massa anys d’absència per al Barça”.

No és ben bé cert que el Barça no hagi gua­nyat res. No té l’Euro­lliga –tant de bo l’aixe­qui el pròxim dia 30– però ha gua­nyat el dret a com­pe­tir-hi entre els qua­tre millors. Hi va haver un temps que es pon­de­rava la capa­ci­tat del Barça d’estar pre­sent en una final a qua­tre rere l’altra, guanyés el títol o no. D’allò se’n deia –se’n diu– con­sistència com­pe­ti­tiva i l’equip de bàsquet l’havia per­dut. Haver gua­nyat la copa i ser a Colònia són els pas­sos obli­gats per recu­pe­rar-la.

Però aquest pro­jecte del bàsquet blau­grana –Bar­to­meu no ho va fer tot mala­ment– estava i està pen­sat per gua­nyar. Per Jasike­vi­cius, per Miro­tic, per Calat­hes, per Hig­gins, per Davies... per tants espor­tis­tes de talent des­bor­dant que –en una para­doxa que no ho és– aca­ben tri­om­fant quan res­pec­ten les regles defen­si­ves. El cinquè par­tit con­tra en Zenit és simp­tomàtic. L’únic par­tit de la sèrie que el Barça ha domi­nat en tot moment coin­ci­deix amb el dia que no hi ha cap estadística indi­vi­dual des­ta­cada. L’únic par­tit en què el Zenit no juga còmode, no marca el ritme, no pot fluir al par­quet, és el dia que la millor valo­ració del Barça (16) cor­res­pon a Pau Gasol (a punt de fer 41 anys). L’equip blau­grana té tant talent per ano­tar que, gai­rebé sense pro­po­sar-s’ho, fa 80 punts. Si devora el rival en defensa i el deixa en 60, els comp­tes sur­ten fàcil­ment.

A Colònia no hi serà el Madrid, l’equip que havia relle­vat el Barça en l’hege­mo­nia a l’ACB i en la repre­sen­tació de la lliga a nivell euro­peu. El botxí dels blancs, l’Efes, jugarà l’altra semi­fi­nal con­tra el CSKA, l’únic semi­fi­na­lista que no ha hagut d’arri­bar al cinquè par­tit de quarts. En la semi­fi­nal del Barça, el rival serà el Milà. Que l’equip blau­grana encara no sigui com vol Saras –aquells cabrons que recla­mava Jasike­vi­cius que fos­sin els seus juga­dors–, que l’Efes hagi sem­blat durant set­ma­nes l’equip més en forma o els pre­ce­dents en la fase regu­lar –2-0 amb el CSKA i el Milà i 0-2 amb l’Efes– és rela­ti­va­ment relle­vant. El Barça té tres set­ma­nes llar­gues per pre­pa­rar la final de Colònia fins i tot al preu d’alguna der­rota més a l’ACB –el pri­mer lloc està per­dut i el segon, vir­tu­al­ment asse­gu­rat– abans de tor­nar a pen­sar en la lliga i en el Madrid que, cer­ta­ment, sem­bla rear­mat i recons­tituït per afron­tar la lliga.