Laporta anuncia al barcelonisme el final d’un cicle

La presència de Joan Laporta en la Festa de l’Esport català, on va reco­llir, en nom de la plan­ti­lla que es va coro­nar diu­menge a Göteborg, el guardó al millor equip català del 2020 (i encara no havien gua­nyat la Cham­pi­ons...) no és fruit de la casu­a­li­tat. Era el moment i el lloc adi­ent per mos­trar en públic que ha pres les reg­nes del club, que el Barça té un pilot.

El pre­si­dent no havia fet cap mani­fes­tació de pes des de la presa de pos­sessió. La lliga era viva (pel que fa a l’esport) i l’audi­to­ria estava per aca­bar (pel que fa a les finan­ces) i de fet no se n’han fet públics els resul­tats però sí que se n’han fil­trat valo­ra­ci­ons poc posi­ti­ves del man dat ante­rior. Però ahir Laporta va esco­llir un esce­nari ben pro­pici, prou neu­tral perquè l’acció no girava només al vol­tant del Barça, per ver­ba­lit­zar el mis­satge que li interes­sava enviar via tele­visió pública i en hora de màxima audiència. Cicle aca­bat i can­vis immi­nents, des de la set­mana que ve. ‘Al loro’.

Hores abans, L’Espor­tiu havia fet públic que el Barça ha tan­cat un crèdit amb Gold­man Sachs que era impres­cin­di­ble per tenir marge de mani­o­bra. Perquè el canvi de cicle no con­sis­teix en un canvi de tècnic sinó en una reforma a fons de la plan­ti­lla, que pos­si­ble­ment no es podrà tan­car en un sol any. No és només què pas­sarà amb Koe­man, sinó amb juga­dors que han estat nucle­ars en l’última dècada –no cal dir noms, els sap tot­hom– i que han de dei­xar pas accep­tant un canvi de rol, un canvi d’aires o fins i tot una res­cissió que el club, amb les dades econòmiques a la mà i la hiper­tro­fi­ada massa sala­rial de la plan­ti­lla espor­tiva, té argu­ments per plan­te­jar a la baixa.

Pres­cin­dir de juga­dors encara a alt nivell i que han estat ídols, autèntics refe­rents d’una etapa dau­rada, és el que menys ve de gust a qual­se­vol diri­gent espor­tiu. En pri­mer lloc, pel mal tràngol que repre­senta –i Laporta, d’un bar­ce­lo­nisme apas­si­o­nat, no se n’escapa– i també perquè genera una quan­ti­tat ingent de con­trovèrsies que no es dis­si­pa­ran fins que el nou pro­jecte que es posarà en marxa obtin­gui resul­tats. Però la pri­o­ri­tat del diri­gent espor­tiu res­pon­sa­ble és pro­cu­rar per la con­tinuïtat i millora cons­tant de la com­pe­ti­ti­vi­tat dels equips, i fer front als relleus incòmodes. Aquest és un acte de ser­vei tan trans­cen­dent com qua­drar el pres­su­post. Ho saben bé al Bayern de Munic, un dels clubs euro­peus on aques­tes deci­si­ons es pre­nen amb més pro­fes­si­o­na­li­tat, tot i que és una ins­ti­tució que està diri­gida jus­ta­ment per anti­gues lle­gen­des espor­ti­ves amb forts vin­cles emo­ci­o­nals amb el club.

Mai no pot ser un tabú plan­te­jar-se quan s’ha de relle­var una gene­ració d’èxit perquè a base d’ajor­nar-ho per no fer-s’hi mal, el debat s’afronta sem­pre tard i mala­ment, i sol aca­bar amb dis­gus­tos i –ismes. Sor­ti­des exem­plars com les de Xavi i Ini­esta no sem­pre seran pos­si­bles perquè l’acti­tud de l’afec­tat és deter­mi­nant. Com també ho serà la inter­venció de Laporta i el deli­cadíssim equi­li­bri entre fer­mesa i finezza, entre la capa­ci­tat de con­vicció i la deter­mi­nació per arri­bar a l’objec­tiu fixat. En la seva pri­mera etapa com a pre­si­dent, ja va pres­cin­dir de Rijka­ard, Ronal­dinho i Deco, però les cir­cumstàncies actu­als –sobre­tot les econòmiques– no adme­ten com­pa­ració i exi­gi­ran tacte nego­ci­a­dor.