Certament, el projecte actual de la Unió Europea, que pensàvem que mai podria retrocedir, està immers en una crisi existencial en la qual el debat de les fronteres comença a recobrar força, no tan sols pel que respecta a com s’estructura la política exterior i de seguretat comuna, o a la política de veïnatge, sinó també a l’aparició de noves fronteres dins del que abans era un espai de lliure circulació: el Brexit és el primer avís del retrocés que viu l’ideal paneuropeu que Robert Schuman havia imaginat.

Escriu Goldblatt que “el futbol modern va començar el 1954 amb la fundació de la UEFA, amb una administració francesa i amb la mateixa ambició transnacional i idees que modelaven la creació paral·lela de l’Espai Econòmic Europeu”. Però també el futbol a Europa ha estat el camp de batalla simbòlic on l’Europa westfaliana ha acabat dirimint les seves grans diferències.

El projecte actual d’integració europea no és el primer ni serà l’últim que ha viscut la història: la societat europea ha viscut sempre a la recerca d’una identitat, o ha intentat fer compatibles identitats territorials múltiples, des dels temps de l’imperi romà, passant per la proposta merovíngia i la carolíngia, fins a l’Europa de Napoleó que va acabar amb el desastre de Waterloo (1815).

L’obra del catedràtic Chris Wickham ‘El llegat de Roma’ 2014) ens ajuda a entendre els primers projectes paneuropeus de manera excepcional i multidimensional. En el segle XX, de la Gran Guerra als drames del nazisme i l’estalinisme, Europa ha viscut sempre entre la integració o la imposició.

Però quan les relacions entre nacions han deixat la guerra para intentar llimar les diferències a través de les paraules o la gestió dels mercats, entre les noves formes de diplomàcia pública l’esport s’ha erigit com un actiu transcendental que permet ordenar les relacions geopolítiques. El professor Stuart Murray té una monografia seminal al respecte.

El juny del 2006, el periodista Oriol Dotras publicava un preciós article titulat “El dia que Van Basten va guanyar la guerra a Alemanya”. El partit més important de l’ Eurocopa del 1988 no va ser la final, que Holanda va guanyar contra l’URSS (2-0), sinó aquella semifinal que els de Rinus Michels van guanyar contra l’amfitriona, la RFA, per 1-2 amb un gol en el minut 87 de Marco Van Basten.

Va costar cicatritzar l’ocupació alemanya dels Països Baixos durant la II Guerra Mundial, i la final del mundial del 1974, que l’Holanda de Johan Cruyff va perdre contra la Mannschaft (la selecció alemanya), va ser una patacada difícil d’oblidar per l’imaginari col·lectiu dels holandesos, un país que no pot competir amb la potència econòmica i militar d’Alemanya però sí que es pot convertir en el seu gran rival esportiu.

En un equip en el qual també hi jugaven Frank Rijkaard, Ronald Koeman o Rudd Gullit, Van Basten va cicatritzar ferides de guerra, igual que els alemanys, sempre reticents a expressar el seu nacionalisme després del gran horror i conseqüent vergonya nazi, van trobar anys més tard en el mundial d’Alemanys 2006 –guanyat per Itàlia– el moment del seu despertar nacional perquè l’esport pogués justificar la joia pública guarnint els espais amb banderes tricolors.

S’han publicat múltiples assajos i articles científics que aprofundeixen en la relació entre política, identitat i futbol a Europa. De Goldblatt a Simon Kuper i el seu referent ‘Football against the enemy’ (1994) [El futbol contra l’enemic]; la brillant crònica de Franklin Foer ‘How Football Explains the World’ (2004) [Com el futbol explica el món] o, a nivell local, l’ ‘Atles d’una passió esfèrica’ (2017) que ha escrit l’historiador i periodista Toni Padilla.

En aquests treball s’hi troben exemples múltiples de com la geopolítica ha configurat el futbol europeu (o viceversa?) i, fins i tot, els veterans del periodisme ens han explicat com el mundial del 1994 als Estats Units va servir, d’una banda, perquè la Bulgària de Stòitxkov i la Romania d’Hagi reivindiquessin la necessitat de ser europees després del trànsit ràpid i caòtic del comunisme a l’hipercapitalisme i, d’altra banda, per ensenyar als estatunidencs que “un altre esport és possible” –fent meu el títol del gran èxit de Carles Viñas i Natxo Parra sobre la historia del St. Pauli (2017).

L’Eurocopa del 2020 –o del 2021 per ser exactes– és la primera que viurem després que el Regne Unit hagi abandonat la Unió Europea. En la fase de grups ens espera un interessant Anglaterra-Escòcia.

El partit, sens dubte, tindrà una lectura geopolítica en un moment que el govern escocès ja ha posat sobre la taula un segon referèndum d’independència emparat en el seu europeisme, alhora que la rivalitat entre les dues nacions no es pot entendre sense la traçabilitat que dona l’anàlisi històrica. Excel·lent és, per exemple, la que fa John E. Elliot en ‘Catalans i escocesos: unió i discòrdia’ (2018): De Stirling a Falkirk fins a la batalla de Bannockburn (1314), per construir l’imaginari col·lectiu escocès i els seus mites nacionals coneguts universalment: William Wallace i Robert I Bruce.

Més enllà del mite, avui dia, quan el Regne Unit s’ha separat de l’Europa continental i abraça l’atlantisme, ha guanyat més pes esportiu en la configuració de l’esport rei. A la final de la Champions League del 2021 entre el Manchester City i el Chelsea –que Simon Chadwick ha radiografiat per a The Conversation com una disputa entre “magnats del petroli i del gas”– s’hi suma la reivindicació del govern de Boris Johnson de convertir l’esport en una de les claus de la nova estratègia de posicionament global del Regne Unid post-Brexit i post-pandèmia.

Llegim, sinó, l’informe ‘Global Britain in a competitive age: the Integrated Review of Security, Defence, Development and Foreign Policy’ (2021) que ha publicat Downing Street i que podria explicar moltes de les pressions que els big six britànics han rebut per abandonar el projecte de la Superlliga europea.