El govern espanyol ha donat llum verd a la tramitació parlamentària de l’avantprojecte de llei que reconeix el dret a l’autodeterminació de gènere sense cap més requisit que comunicar-ho al registre civil. Estem parlant del que es coneix com a ‘llei trans’, una iniciativa legislativa de capçalera per al grup d’Unidas Podemos que situaria l’Estat espanyol entre els més avançats del continent en matèria de drets LGTBI. Tot sigui dit, el PSOE, reticent en molts aspectes, ha decidit mirar cap a una altra banda. Total, al text li queden molts mesos de trànsit parlamentari i –seguríssim– un munt de recursos als tribunals controlats per la porta del darrere per part dels grups més conservadors.

Analitzar aquesta matèria exigeix ment oberta i desprendre’s dels prejudicis derivats de la càrrega ideològica i de l’educació rebuda per cadascú. Es tracta d’un pas més en el reconeixement dels drets civils –res més, però tampoc res menys– que s’ha accelerat des de la segona meitat del segle XX.

Ara bé, no es pot negar que, segons com quedi redactat el text, la conflictivitat en el sector de l’esport està garantida. Ja fa anys que la màxima autoritat esportiva del planeta, el COI, té estipulat que una esportista trans podrà competir en proves femenines prèvia declaració d’identitat femenina (que no podrà modificar en quatre anys) i mitjançant l’acreditació d’uns nivells de testosterona menors de 10 nanograms per litre des d’un any abans de competir per primera vegada amb dones. La raó, és clar, preservar els drets competitius de les esportistes dones. Per descomptat, el món de les federacions haurà d’adaptar-se a aquesta reglamentació marc però, com sol ser habitual, seran poques les que s’avancin als esdeveniments i l’adaptació vindrà a partir de demandes d’esportistes concretes. I, com sempre quan es va tard, hi haurà topades.

A banda, es generen altres debats: fins a quin punt és legítim obligar esportistes trans a una mena de dopatge hormonal per deixar el seu nivell de testosterona per sota del llindar admissible? Té riscos per a la salut aquesta pràctica? Com estarem segurs que aquesta llei no serà la porta d’entrada en proves de dones a esportistes que mai s’haurien plantejat l’opció trans i que, en conseqüència, es podria desvirtuar l’esport femení, justament ara que va aconseguint protecció, progressos i reconeixement? I, ni que fos de manera temporal, què se li diria a una esportista trans campiona d’Espanya, en el cas que la federació internacional corresponent l’obligui a competir contra homes en europeus i mundials?

El combat pels drets civils no és exclusiu del segle XXI, però en la societat occidental moderna és indiscutible que afegeix un element de complexitat. Saber preveure-la i gestionar-la és la responsabilitat dels poders públics.