El comitè organitzador de Tòquio 2020 admet que no es pot descartar la cancel·lació dels Jocs. L’ombra dels positius detectats en l’interior de la Vila Olímpica (més de 70 en les últimes hores) martelleja la consciència del govern i de la ciutadania nipona, generalment porucs i prudents fins a l’extrem en matèria de salut pública, com en molts països asiàtics. Només cal recordar la procedència dels turistes amb mascareta al voltant de la Sagrada Família des de molts anys abans de la Covid-19.

Sense caure en el simplista ‘show must go on’, al COI i al govern japonès se’ls ha d’encoratjar perquè portin endavant els jocs. No s’hauria d’haver arribat fins aquí per rendir-se, ara que la vacunació pren protagonisme, ni que sigui de manera desigual, entre totes les delegacions. Si de cas, l’error ha estat no exigir-la a tots els integrants del col·lectiu olímpic. Però un cop aquest error és irreparable, la política de testatge massiu i constant ha de ser un instrument vàlid i suficient per mantenir la Covid-19 a ratlla entre el col·lectiu d’esportistes i altres actuants necessaris en els recintes competitius. Tenen mitjans per frenar els contagis i els han d’aplicar, no per impedir-los però sí per contenir-los.

Tampoc s’han de dur a terme els jocs per fer prevaldre un criteri econòmic. En aquesta matèria, Tòquio 2020 ja és una ruïna. Hi ha en joc l’autoestima de l’esport mundial. Fa un any, l’ajornament va ser una decisió presa des de la prudència elemental. Mantenir-los ara es pot percebre com a agosarat, però les condicions són diferents. Tothom ja és a Tòquio, ja s’ha renunciat al públic i si algun esportista o equip paga el preu d’un contagi amb la retirada, caldrà acceptar que un esport o una prova tingui un resultat esportiu desvirtuat com a mal menor davant el benefici d’haver derrotat les adversitats. Al cap i a la fi, als medallers de Moscou 80 i Los Angeles 84 també es constaten absències pels boicots de la guerra freda.