No hi ha res a objectar al triomf de Tadej Pogacar en el Tour va una setmana. Però a les grans voltes els equips hi tenen molt a dir i en la cursa en ruta dels jocs, el factor equip desapareix. I en aquestes circumstàncies, en una jornada de calor extrema, sobre 234 quilòmetres pels voltants del Mont Fuji, amb tres cims per sobre dels 1.000 metres i un sostre de més de 1.500, tot es redueix a la força física, la solidesa mental i l’estat de forma. Cadascú amb les seves pròpies armes i cap més. A pèl. L’equatorià Richard Carapaz, tercer en el podi de París fa sis dies i guanyador del Giro 2019, ha fer una exhibició rutilant, ja que a més ha arribat tot sol després d’haver trencat el grup capdavanter a uns 40 km del final i d’haver anat despenjant un per un tots els que han intentat aguantar-li el ritme.

A banda de ponderar l’extraordinari or de Caparaz, el tercer lloc de l’eslovè Pogacar –no ha estat plata per mil·límetres– posa de manifest com de bé han arribat al moment àlgid de la temporada aquests dos corredors. Després de tres setmanes –3.414 km al cos i a les cames no són cap broma– afrontar la prova olímpica i sortir-ne indemnes i amb medalla és digne d’admiració.

De la piscina arriba una expectativa, tot i que caldrà confirmar-la la pròxima matinada. Mireia Belmonte, a la final dels 400 estils amb el quart millor temps. D’acord que no sembla que hi hagi moltes candidates a baixar de 4:30, però la badalonina arribava als jocs amb moltes incerteses i la seva primera intervenció –atenció als seus espectaculars últims 100 m de crol– generen unes expectatives fins ara poc consistents i avalen que la catalana conserva intacta la capacitat competitiva.