Simone Biles se n’anirà a dormir ben tranquil·la aquesta nit a Tòquio. Tranquil·la i amb el cap desemboirat després d’uns deu dies d’alta pressió psíquica. La gimnasta d’Ohio ha guanyat el bronze en la bara d’equilibris, l’únic aparell que ha disputat, un bronze que és el mateix que a Rio 2016 i, en realitat, el resultat que corresponia a les expectatives per la presència de dues gimnastes xineses a un nivell molt elevat. A més, no podem perdre la perspectiva: Biles ha obtingut el bronze amb tots els focus observant-la. Aquesta realitat preexistent –de fet, una de les causes de la crisi que la va fer renunciar a gairebé tot– encara s’accentuava més en la prova d’avui, i Biles l’ha suportat amb la naturalitat que havia demostrat sempre abans dels jocs de Tòquio. Un error, una caiguda o una altra renúncia –que entraven dintre de les possibilitats– haurien alimentat un munt més d’especulacions, deduccions i conclusions que ni ella es mereix ni haurien estat respectuoses amb la seva privacitat, que en els personatges amb projecció pública ja és molt relativa.

Biles passarà a la història de Tòquio 2020 més per la seva contribució a una causa justa i global –la necessitat de garantir la salut mental tant com la física i de normalitzar i visibilitzar la seva existència– que per una medalla olímpica que tampoc és poca cosa. Biles ha superat totes les seves rivals a la barra excepte dues. Però sobretot ha derrotat sonorament els que havien associat la seva renúncia amb una debilitat personal. Entre aquests, Novak Djokovic no ha necessitat gaire temps per constatar que el menysteniment que va manifestar respecte a Biles es pot convertir en la seva ombra. Ni Golden Slam, ni tan sols bronze individual i una sospitosa renúncia que, a més de deixar desolada i sense bronze la seva companya del doble mixt Nina Stojanovic, no l’hauria de deixar dormir amb la pau amb què ho farà Simone Biles.