Les imatges són indignes d’esportistes en general i fins i tot de la condició humana. El partit Niça-Olympique de Marsella no es va acabar perquè l’equip marsellès va decidir no tornar al camp després d’haver-hi protagonitzat una baralla multitudinària originada quan una ampolla va impactar al cap de Dimitri Payet i el jugador marsellès va tenir la mala pensada de tornar-la amb força cap allà d’on havia sortit, a la grada. Els seguidors del Niça van saltar a la gespa per agredir l’equip de Marsella i les crides a la calma no van servir de res. Tampoc hi va ajudar la participació dels agents de seguretat de l’Olympique ni l’actitud injustificable del seu tècnic, el cap calent César Sampaoli –que feia creure que es volia pegar amb tothom i s’encarava amb l’exblaugrana Todibo– ni del seu ajudant Jorge Desio, que va agredir un seguidor local.

El menys rellevant és si a l’Olympique li donen el partit per perdut per 1-0 (el resultat en el moment de la suspensió), per 3-0 o, per contra, es reprèn el matx. La qüestió de fons és que després d’un any i mig allunyats dels estadis, quan els aficionats haurien de celebrar poder tornar a animar els seus jugadors, es dediquen a llançar ampolles. Que va ser un fet aïllat? Doncs no tant. L’Olympique de Marsella ja havia viscut una situació semblant el passat dia 8 a Montpeller, quan als ultres locals no se’ls va posar bé que el rival remuntés un 2-0 en 12 minuts i van començar a llançar objectes per, com a Niça, impedir el llançament d’un córner. I continuant a Niça, com és que els seguidors locals, enlloc de recriminar el llançament d’una ampolla que podria desembocar en la pèrdua d’un partit que guanyaven, es van apuntar a la invasió de camp? Fa tot l’efecte que ni tots els culpables estan en una banda ni totes les víctimes en l’altra.

Tot apunta que continua existint un substrat violent que s’aixopluga en grups ultres i que després d’un any mig passant gana futbolística, troba que ha arribat el moment de desinhibir-se. A França s’haurien de preguntar si és casual que els dos episodis tinguin com a element comú l’OM. I treure’n conclusions per prendre les mesures adequades i evitar que aquests dos greus incidents siguin l’inici d’una espiral.

Sense pretendre establir cap relació causal, sí que s’ha de recordar que ara fa sis anys el Vélodrome (l’estadi de l’OM) va ser escenari d’un llançament massiu d’objectes (ampolles de vidre incloses) en un partit contra l’Olympiqye de Lió) que va acabar amb una grada clausurada, una multa –tot molt indulgent, vistos els incidents– i tres seguidors condemnats a presó en un conflicte que va arribar a ser tot un afer nacional. I que just abans que esclatés la pandèmia, un Saint Etienne-OM va acabar amb els seguidors marsellesos abandonant el camp amb escorta policial, amb vuit agents ferits. No es tracta de carregar els neulers a l’afició marsellesa –els seguidors del Saint Etienne mateix ja tenen el seu historial– però la capital portuària occitana fa temps que és un polvorí social on hi ha sucat pa l’ultradretà Front Nacional, i és complicat que el seu equip de futbol resti al marge d’aquesta problemàtica. El passat gener, un OM-Rennes no es va poder disputar perquè hores abans els radicals de l’OM van entrar per la força a les instal·lacions del club on van fer destrosses i van calar-hi foc, indignats amb el president d’aleshores, que havia declarat que al seu club li sobraven alguns seguidors, en al·lusió clara als ultres. Aquell dia alguns jugadors de l’OM van acabar agredits pels seus mateixos seguidors.

Això és el que es cou a quatre passes d’aquí. A LaLiga els ànims semblen més calmats i els grups radicals dels clubs que encara els permeten l’entrada als estadis –que n’hi ha– mostren certa contenció. Però aquests eixelebrats no necessiten moltes guspires per encendre’s, i el que passa al país veí del nord va justament en aquesta línia tan perillosa.