En part perquè és una operació fora de les possibilitats del Barça però sobretot perquè prou feina té la junta de Laporta en una reconstrucció allunyada de les grans operacions, és fins i tot divertit assistir des de la distància al serial de Mbappé, a les negatives del francès a renovar pel PSG i a les escomeses del Madrid per arribar a un acord amb un jugador fora del període legal autoritzat (tranquils, que la FIFA no farà res).

160 milions per Mbappé pot semblar desproporcionat fins i tot per un jugador fora de sèrie que encara té una dècada pletòrica per davant. Però la xifra queda fora de tota lògica quan se sap que Mbappé acaba el contracte el juny del 2022. El PSG se’l va endur del Mònaco el 2018 (als 20 anys) per 145 milions i ara, un cop ha assumit que no es pot retenir un jugador contra la seva voluntat, ha acceptat el cos a cos amb el Madrid, un autèntic combat entre hienes que acabarà amb el francès al Bernabéu. Potser no pels 220 milions que ha filtrat el PSG que acceptaria (ves per on, són gairebé els 222 que va pagar per Neymar al Barça) però sí per una quantitat indecent.

Aquesta és una operació que s’escapa de tota lògica. Mbappé té 22 anys i ni a ell ni al Madrid els ve d’un any d’espera. Però el depredador Florentino en té una altra, de lògica. El Madrid té deutes però no problemes amb el fair play financer ni amb sostre salarial (com el Barça), i fa temps que necessita un cromo de categoria per acompanyar Benzema. I ha decidit que Mbappé és el que necessita. Per molt que Florentino estigui entretingut en l’objectiu de passar a la història com l’arquitecte del seu propi mausoleu, també és conscient que, a banda d’una lliga de pandèmia regalada pel Barça, el seu balanç esportiu des que va perdre Cristiano Ronaldo és molt magre. I a un megalòman que s’alimenta de la idolatria sempre li ve de gust passar la mà per la cara al més presumit dels rivals. Florentino, perpetuat en la presidència del Madrid per uns canvis estatutaris promoguts per ell mateix, vol fitxar Mbappé per dir-li al soci blanc –a qui no té per res– que és tan poderós que li pot prendre un jugador franquícia a un club estat.

Però l’empresari de negoci fàcil dins i fora de la llotja del Bernabéu ha topat amb un antagonista tan o més prepotent, el PSG, el club estat que no se n’amaga, el propietari qatarià blindat pel govern francès des de la presidència de Sarkozy. Queden cinc dies perquè Madrid i PSG s’ensumin la sang, perquè s’esgarrapin. No s’esbudellaran perquè, d’una banda, un caprici pot ser car però no la ruïna i, de l’altra, del que està virtualment perdut se n’ha d’aprofitar tot el que es pugui.