No es pot dir que el Barça, tot i els condicionants econòmics sagnants que pateix, s’hagi quedat plegat de braços en el mercat que s’ha tancat la passada mitjanit. A falta de traspassos de gamma alta i jugadors de renom, bones són les cessions i les vendes per fer calaix en un mercat que, en termes generals, no ha tancat cap gran operació.

Com sempre, la pilota dictarà sentència, però vist el balanç econòmic i esportiu del Barça en aquesta finestra de contractació i el que podria haver estat, doncs prou ben parat n’ha sortit. En el terreny econòmic, perquè l’èxit fos complet s’hauria d’haver desprès de Pjanic, Umtiti i Braithwaite, però alliberar-se dels dos salaris més alts de la plantilla (Messi i Griezmann) i haver ingressat més de 70 milions per les vendes d’Emerson, Junior Firpo, Ilaix, Todibo, Aleñà i Rey Manaj constitueixen un respir notable per al límit salarial, la tresoreria, l’explotació i totes les variables econòmiques en general. Afegim-hi que les arribades són a cost zero (Memphis, Eric Garcia, Agüero) i que el procés de rebaixes salarials dels capitans ha acabat amb èxit i omplirem més la bombona d’oxigen.

Però tot té dues cares, i a nivell esportiu, només el creixement individual i col·lectiu de jugadors i equip podrà desmentir l’afirmació que el Barça ha perdut potencial fins i tot amb les operacions de l’últim dia de mercat. Descomptada ja la pèrdua de Messi, l’intercanvi de Griezmann per Luuk de Jong, tot i que proporciona a Koeman un davanter centre, no aixeca passions. Griezmann mai ha estat un element de desequilibri com sí que era a l’Atlético. Que si amb Messi es fan nosa, que si no s’entenen, que si no és un golejador... el francès ha passat de liderar una selecció campiona a la transparència com a blaugrana. Si amb l’Atlético torna a ser decisiu, serà perquè el Barça s’ho faci mirar.

Griezmann ha estat una mala inversió perquè s’ha pagat a preu d’or un gran jugador amb un rendiment mediocre, però Luuk de Jong també planteja interrogants. Nou gols en 48 partits amb el Sevilla no són dades per tirar coets i el fet que al Nervión fos suplent no modifica gaire l’anàlisi perquè al Barça segurament també en serà. Amb tot, el neerlandès té l’estímul de sortir de la mala etapa que ha viscut a Sevilla i fer-ho amb un tècnic, Koeman, que el coneix i ha treballat amb ell.

L’altre element que s’ha de valorar és que l’operació reforça notablement l’Atlético, que perd Saúl –bon jugador, però un entrebanc tàctic per a Simeone–però incorpora un incondicional del tècnic argentí, Griezmann. Amb Suárez, Correa, João Felix, Carrasco i Griezmann, el potencial atacant de l’Atlético és molt estimable. Tot, sense perdre de vista que la realitat del Barça és la d’un equip que ha perdut, de cop i sense avisar, el millor jugador de tots els temps i que està iniciant una reconstrucció que amb diners al calaix ja seria impossible de completar en un any. Sense ni un ral, n’hi ha per més estona.

I un apunt del serial Mbappé. Florentino Pérez ha tastat la seva pròpia medicina. El PSG, prototip del club estat, aglutina les antipaties de mitja Europa però s’ha mantingut coherent amb la seva línia d’actuació i, sobretot, s’ha fet respectar. De la mateixa manera que havia refusat la negociació amb el Barça per Thiago Silva, Marquinhos, Verratti o Neymar, ara ha actuat amb una superioritat ratllant el menyspreu cap al Madrid, que li ha posat 200 milions sobre la taula per desprendre’s d’un jugador que just d’aquí a tres mesos qualsevol club podria firmar a cost zero. L’arrogant Florentino ha estat tractat amb displicència per un col·lega, Nasser Al-Khelaifi, que exhibeix poder i milions per no trair la seva política, i que ara té al davant un trimestre més per convèncer Mbappé que un parisenc enlloc estarà més bé que a París, sobretot si l’enterra de milions.