Mal­vi­vim a sota d’un pont amb man­tes usa­des. D’acord. No tenim diners ni per llo­gar gar­lan­des el dia de l’ani­ver­sari pre­si­den­cial. Com­prensió abso­luta. Remol­quem Messi i Gri­ez­mann fins a la porta amb el retret inte­rior de no poder aco­mi­a­dar altres juga­dors amb sous de com­pa­nyia elèctrica. Lògica ina­pel·lable. L’herència d’en Bar­to­meu és pròpia d’un per­so­natge nefast de tele­no­vel·la mexi­cana. Ningú ho dis­cu­teix. Venen temps d’inten­tar ser com­pe­ti­tius sota mínims men­tre explota una nova gene­ració de fut­bo­lis­tes. Ho cele­brem. Pri­mera con­clusió: tot allò rela­ci­o­nat amb l’eco­no­mia de guerra vigent té l’empa­tia d’una majo­ria de la massa social, i no admet dis­cussió més enllà dels neuròtics que espe­ra­ven Laporta amb els gani­vets afi­lats, però no ens enga­nyem, la intran­quil·litat va més enllà de l’amenaça de ban­car­rota i està lli­gada a les deci­si­ons con­cre­tes rela­ci­o­na­des amb el pro­jecte espor­tiu.

Així doncs, la con­tra­dicció arriba quan de cop i volta es pro­posa la reno­vació de Koe­man sub­ju­gada a la con­se­cució d’uns objec­tius con­crets asso­ci­ats amb gua­nyar títols, poten­ciar juga­dors prèvia­ment esco­llits, i prac­ti­car un sis­tema de joc allu­nyat de la seva natu­ra­lesa com a tècnic. Per tant, uti­lit­zant aquests paràmetres des­lli­gats de la misèria monetària del club, estem trac­tant Koe­man com un empleat de La Caixa obli­gat a ven­dre asse­gu­ran­ces de vida, fèretres de roure i mòbils de dar­rera gene­ració. No hi ha filo­so­fia pròpia de l’entre­na­dor, sinó una pressió jeràrquica perquè sigui com nosal­tres voldríem que fos. Pre­gun­tes ràpides: te’l creus o només el defen­ses si et dona títols? Real­ment s’ha de forçar un entre­na­dor a apli­car un estil con­cret? Us ima­gi­neu Guar­di­ola i Vila­nova sig­nant un docu­ment on accep­ta­ven el joc de posició? Si l’has d’exhor­tar a ser dife­rent, t’has plan­te­jat que pot­ser no és l’entre­na­dor ade­quat? Així doncs, pen­sem-ho bé perquè ara mateix l’única cosa sos­te­ni­ble és la pròpia iden­ti­tat, i aquesta tipo­lo­gia d’acci­ons no aju­den a tro­bar-se de nou amb les arrels d’un mateix. Apun­teu sis­plau els res­pon­sa­bles del club: només dema­nem sen­tit comú i dei­xar de fer coses rares men­tre es pre­nen deci­si­ons nor­mals, no excel·lents, sim­ple­ment nor­mals, i aquesta for­mu­lació de la reno­vació de Koe­man no és nor­mal.