Els nens han començat els entrenaments i els pares guardioles han recuperat l’hàbit de deixar-se caure per les sessions preparatòries amb posats de caçatalents, fent el gest solemne del que valora la idoneïtat dels exercicis tècnics mentre somia en repetir la història del tovalló del paper. Sempre són els mateixos, els resistents a la vessant formativa que voldrien estructurar l’equip al voltant del seu fill: la víctima d’un progenitor frustrat pels seus somnis avortats.

Així doncs, ometent la part nociva a nivell educatiu d’aquesta actitud superba, cal remarcar el bon moment que ens regalen aquesta tipologia barata de mascles alfa durant els partits. Ras i curt. Caminen com si estiguessin dins una eliminatòria de Champions i necessitessin un gol per passar a les semifinals, s’ajupen i durant uns segons miren fixament la gespa per trobar la solució tàctica al bloqueig del seu fill, neguen amb el cap quan es perd una pilota, i de cop i volta, quan hi ha certa serenor entre els quatre espectadors, crida al nano en qüestió per exigir-li que ignori els seus companys maldestres i decideixi el partit en nom de la glòria personal. Personatges de pel·lícula de Santiago Segura.

De totes maneres, la part més sorprenent no és pròpiament l’actuació a mig camí entre David Vidal i Jaume Creixell, sinó el canvi de personalitat un cop l’àrbitre xiula el final. Se t’acosten com de col·legues, de companys de viatge, de camarades d’una causa perduda, i et toquen l’esquena amb un gest de fraternitat ben estrany mentre enceten una tertúlia sobre els diferents estats d’ànims del partit juntament amb els aspectes a millorar. Un diàleg feliçment fallit per l’arribada del seu fill, que només prendrà el tovalló de paper per treure els mocs d’aquest adult que té pendent el detall de fer-se gran. Apunteu pares histèrics del futbol base: calmeu-vos, proveu amb la marihuana si cal, però relaxeu-vos.