Després de l’empat con­tra el Gra­nada –gol encai­xat d’entrada, pèrdues de temps cons­tants, bloc baixíssim dels anda­lu­sos negant tot pas­sadís inte­rior, rècord blau­grana de cen­tra­des a l’olla amb un davan­ter i dos cen­trals a l’àrea per caçar una rema­tada...– Koe­man i Piqué van coin­ci­dir amb un tòpic per resu­mir un diagnòstic: és el que hi ha. La rea­li­tat del Barça per­met desen­llaços com el de dilluns i posa en guàrdia davant esce­na­ris com el de demà a Cadis.

Es pot pro­cla­mar que el Barça no es pot per­me­tre tem­po­ra­des de tran­sició com un ele­ment esti­mu­lant a prin­cipi de tem­po­rada, però un cop les jor­na­des avan­cen i els rivals des­fi­len, la rea­li­tat s’imposa i a vega­des és ter­rorífica: quan només s’ha com­ple­tat l’1% de la recons­trucció, quan ni tan sols s’ha dis­po­sat de dues de les tres potes del nou tri­dent ata­cant, pot ser per­fec­ta­ment que un par­tit com el del Gra­nada, en el qual el Barça va tenir opor­tu­ni­tats de sobres per mar­car tres o qua­tre gols –dei­xant de banda l’escàs o nul bon gust fut­bolístic que les va gene­rar–, acabi 1-1 i gràcies.

Avui no es tracta de tor­nar a jut­jar Koe­man, que això ja pas­sarà demà al Car­ranza. Avui és qüestió de valo­rar si dir que és el que hi ha es refu­giar-se en el con­for­misme indo­lent o més aviat una presa de consciència impres­cin­di­ble per començar alguna cosa amb cap i peus i perquè l’entorn del Barça passi la pan­ta­lla del “s’ha d’aspi­rar a tot” i obri la del “s’ha de recons­truir tot... i com més aviat ens hi posem, millor”. Perquè tot el que es genera al vol­tant de Koe­man aquests dies no és ben bé la recons­trucció que ha rei­vin­di­cat aquest mig­dia en la nota que ha lle­git en la seva com­pa­rei­xença.

Koe­man no ha dit mai, en tots els mesos que fa que és entre­na­dor del Barça, que no es veu amb cor de fer més amb el que té. Aquesta con­fessió sol ser el pre­ludi d’una des­ti­tució, perquè sem­pre es pot fer més, sem­pre es pot millo­rar. I sem­pre s’ha de bus­car com fer-ho. Koe­man tan sols ha cons­ta­tat que el Barça té unes limi­ta­ci­ons que no tenia i que la marxa de Messi les ha des­ta­pat amb tota la cru­esa, i ha recla­mat allò que és impres­cin­di­ble per aspi­rar a edi­fi­car una nova etapa gua­nya­dora, aque­lla vir­tut pràcti­ca­ment des­co­ne­guda en un entorn de tre­ball com el del Barça: la paciència.