Aquest ves­pre, a la gla­mu­rosa Long Beach, al cor de Los Ange­les, Àlex Palou (Sant Antoni de Vila­ma­jor, 1997) té l’opor­tu­ni­tat de gua­nyar l’Indy­car –per als menys ini­ci­ats, l’equi­va­lent a la F-1 en els Estats Units– i afron­tarà la cursa com a líder –ho ha estat pràcti­ca­ment tota la tem­po­rada– amb un avan­tatge nota­ble, 35 punts res­pecte al segon, quan el màxim que es pot sumar en una prova són 54. De fet, si acaba onzè ja no haurà ni de pre­o­cu­par-se de què fa el seu gran rival, el mexicà Pato O’Ward.

Palou no seria ni el gua­nya­dor més jove del cam­pi­o­nat ni el pri­mer euro­peu que ho acon­se­gueix però crida molt l’atenció que ho pugui obte­nir en el seu segon any perquè aquest és un fet insòlit, fora de l’abast d’una gran majo­ria de pilots, als Estats Units i a la resta del pla­neta. Palou con­du­eix un mono­plaça de l’equip campió l’any 2020, però aquesta dada, en comp­tes de jus­ti­fi­car la seva posició, ser­veix encara més per reve­lar que estem davant un pilot de pri­meríssim nivell tant al volant com en la gestió de tot l’entorn de les cur­ses. Perquè els seus com­panys d’equip no són pre­ci­sa­ment medi­o­cres. Mar­cus Erics­son (2) i Scott Dixon (1) han gua­nyat cur­ses aquest any, van cinquè i quart del cam­pi­o­nat i en el cas del neo­ze­landès, és la lle­genda viva de la Indy­car, que ha con­que­rit sis vega­des, l’última l’any pas­sat. Si Palou els ha man­tin­gut a rat­lla a ells, i també a Pato O’Ward (segon) i a Josep New­gar­den (ter­cer), és que hi ha qua­li­tat.

Sem­pre és pre­fe­ri­ble rubri­car els èxits, però passi el que passi en el traïdor traçat urbà de Long Beach –s’hi havien dis­pu­tat vuit GP de F-1 (1976-1983), el que ha acon­se­guit Palou és extra­or­di­nari i posa de mani­fest dues veri­tats que cada vegada tenen pes. La pri­mera, que hi ha vida més enllà de la F-1 i que enfo­car tota una vida a la con­se­cució d’un seient en la cate­go­ria reina de la FIA no sem­pre és la millor elecció. La segona, que per asso­lir l’èxit hi ha camins dife­rents als de la més pura ortodòxia que deli­mi­ten les cate­go­ries de for­mació. Perquè si bé Palou es va for­mar en la F-3 espa­nyola i en la GP3 telo­nera habi­tual de la F-1, el 2017 se’n va anar al Japó per com­pe­tir en la F-3 (ter­cer), va tor­nar a Europa (7è en la F-3) i va acon­se­guir el seu impuls cap als EUA nova­ment des del Japó (ter­cer en la Super Fórmula el 2019). Però si alguna cosa con­firma Àlex Palou és l’autèntic valor dels pro­gra­mes de for­mació. El de Joves Pilots del cir­cuit de Bar­ce­lona-Cata­lu­nya el va detec­tar, el va for­mar i el va acom­pa­nyar fins a la F-3. Un pro­grama que exi­geix un nou impuls i que convé revi­ta­lit­zar de manera imme­di­ata amb la dotació econòmica cor­res­po­nent. Ara l'èxit pot arri­bar en l’Indy­car, però un altre dia pot ser en la més nos­trada F-1.